Et diràs Itàlia

—La teva filla ha nascut amb la síndrome de Down— li ha dit el metge en veu baixa.

Malgrat l’efecte amb que el tocòleg ha pronunciat aquestes paraules, la ferida que li han provocat és tan dolorosa que desitjaria submergir-se sota els llençols i tornar-se a adormir. Potser és un malson. No és possible que li estigui passant això! Observa el moviment dels llavis de la gent que l'envolta, rep les carícies del seu home. No estava preparada per escoltar un diagnòstic com aquell. Ella només té vint-i-nou anys!

La seva filla no podrà ser metge, com el seu avi, ni tindrà aficions literàries, com ella. Ni anirà a l'escola que ja tenien pensada. Ni més endavant haurà de restar desperta, de matinada, esperant que arribi sana i estalvi a casa. La infermera, en silenci, li ha dipositat la criatura entre els braços. Ella se la mira, li passa un dit pel voltant de la cara. Li ressegueix amb dolçor la barbeta, els llavis, el nas... Tanca els ulls. No sembla un bon camí enyorar el que mai no passarà. Hauria de vèncer la por i superar el desencís. Aprendre a valorar el que té i aferrar-se al que sí pot succeir. Recorda quan el seu home va estar a punt de ser traslladat a París. Els hi va costar fer-se a la idea, però de mica en mica es van anar entusiasmant. Finalment, quan ja ho tenien tot a punt, li van comunicar que el destí hauria de ser un altre: Itàlia. En saber-ho, van sentir-se desil•lusionats. Ja no els hi servia el que havien investigat i après. Uns altres costums, un altre idioma... Però també recorda que pocs dies després es tornaven a il•lusionar i feien càbales sobre les magnífiques vivències que tindrien en aquell país on, finalment, van gaudir de tres anys inoblidables.

El record s’ha esvaït, però li ha deixat un somriure. I un pensament que va agafant forma i l’omple de coratge. Besa la seva filla i l’estreny amb força contra el seu pit. L’amor que sent és tan intens que sap que mai no podrà separar-se d’aquest cos petit.

I de nom ¿per què no Itàlia?