Sabates de mig taló

L’home, amb el posat cansat i l’esquena corbada, camina arrossegant els peus. Porta una camisa blava i uns pantalons de color gris clar, tot net i polit com si ho acabés d’estrenar. També duu unes sabates negres, perfectament llustrades. L’acompanya una nena d’uns sis o set anys i entre els dos empenyen un carretó d’aquells que es fan servir a qualsevol supermercat. A dins, bosses de plàstic, ferros i deixalles, tot curosament apilat. Quan són davant d’un contenidor, l’home s’hi aboca sense contemplacions i quan treu el cap instants després ensenya a la nena el que ha trobat. Tots dos somriuen amb complicitat. En una d’aquelles capbussades, descobreix unes sabates de mig taló i la nena, cofoia, se les emprova. Sembla que no s’adoni que li van grans, i riu feliç. I salta. I en un dels salts s’aferra a l’home pell coll i se’l menja a petons.

Cap al migdia, busquen un racó tranquil en una plaça i s’asseuen en un banc. Ell, amb posat cerimoniós, treu, d’una bossa, un paquet petit que desembolica a poc a poc. Són dues llesques de pa amb una mica de pernil dolç. La nena ja devora el sandvitx amb els ulls abans de fer-ho amb la boca. L’home torna a posar la mà dins la bossa i ara hi treu una ampolla d’aigua que ha omplert a una de les poques fonts públiques que encara ragen. Ella treu un mocador de paper de la butxaca, amb marques d’haver estat doblegat per molts llocs, i se’l posa sobre el pit, com si tingués molta cura de no tacar-se el vestit de floretes vermelles. Agafa l’entrepà i el mossega. Té uns ulls negres i grossos, expressius i brillants, i l’home se’ls mira tota l’estona mentre ella mastega, empassa i beu una mica. De tant en tant, li acosta un mocador al nas i li sona. Ell, avui no menja. Potser a la nit, si hi ha hagut sort...

A quarts de deu, la nena ja dorm. L’home aprofita per rentar la roba que han dut avui i planxar la que es posaran demà. Aquest ritual és important per a ell. I ho és perquè l’ajuda a mantenir una dignitat que tem perdre si s’abandona. No pot defallir ni un moment davant la nena. Sembla que avui ja no té dècimes i potser en un parell de dies ja la podrà dur a l’escola. L’esperança és l’últim que es perd –diuen–, però ell ha de fer molts esforços per conservar-la. Des que va marxar la seva dona, té la sensació que ha anat caient escales avall. I tant hi fa que miri d’alçar-se, perquè quan encara no és dempeus, ja torna a rodolar pels esglaons. Però feia el cor fort perquè tenia la nena. I també li quedava la feina, que el mantindria ocupat i amb ingressos suficients perquè no li faltés de res. No va poder preveure, és clar, que un dia, de bon matí, hauria de portar-la a urgències perquè s’havia constipat i li costava respirar. Ni que li detectessin una pneumònia que la deixaria ingressada a l’hospital durant tres dies. Tres dies ens els que no es va separar ni un instant d’aquell cos petit i en els que va resar tot el que sabia. Després, va demanar al seu cap que li concedís un permís d’una setmana per cuidar-la. Encara no sabia que en tindria molt, de temps, més del que li calia. Va ser poc després quan li van comunicar que l’empresa on treballava havia fet fallida i el seu nom figurava a les primeres llistes d’acomiadament.

Ara, que ja ha acabat de planxar, s’acosta fins al llit de la nena, li acarona el cap i li enretira amb delicadesa els cabells que li tapaven el rostre. Somriu en adonar-se que la menuda ha deixat les sabates de mig taló a sobre de la cadira que li fa de barana. En el silenci de l’habitació, l’home sent el soroll dels seus budells, que reclamen aliment. Però avui no podrà ser. Potser demà... camina fins a la finestra i mira a fora a través dels vidres. És negra nit i ja se sap que els pensaments a aquestes hores tendeixen a ser foscos. Ha de deixar de pensar, hauria d’evitar de donar-hi més voltes. Hauria d’esperar que la llum del matí torni a encoratjar-lo per afrontar el nou dia. Si més no, li queda la nena, i sap segur que a ella no la perdrà. Jura que mai no la perdrà.