La vigília

Hi ha dies que els records flueixen de forma plàcida i donen pas a una melangia tèbia i serena que m'indueix a aclucar els ulls i deixar-me gronxar per aquest cúmul de sensacions. Llavors, a través de les imatges, el passat esdevé present i l'ànima torna a endinsar-se en cadascuna de les escenes ja viscudes. Com si fos un acte de màgia, m'arriba l'olor del seu cos i sento l'esborronament que em produïen aquelles mans sàvies que havien après a amorosir la meva pell. Sembla que els anys transcorreguts m'han ensenyat a recordar les vivències sense cap mena de patiment ni estridència. Amb sorpresa, veig que fins i tot sóc capaç de fer l'ullet a algun dels moments que aleshores tant em van martiritzar.

He arribat a la conclusió que no sé odiar, o almenys no ho sé fer de forma permanent. De no ser així, estic segura que la rancúnia i l'amargor haurien acabat per corsecar-me dins d'aquestes quatre parets. Tanmateix, he de reconèixer que va ser la ràbia d'aquells primers mesos la que em va permetre sobreviure quan els ànims defallien i desitjava, amb un anhel obsessiu, que m'arribés la mort. Després, de mica en mica, em vaig acostumar a somniar amb els ulls oberts. Al matí, abans de llevar-me, imagino que torno a casa i, en travessar la porta, m'arriben aromes que em recorden l'olor de la terra mullada en obrir els finestrals després de la pluja, o el flaire de l'encens que crema dins d'una llàntia menuda que algú em va portar del Nepal. Tot seguit, passejo la mirada fins a topar-me amb el sofà, blanc i confortable, i els coixins de colors vius que vaig dur de Turquia. M'hi assec, davant mateix de la llar de foc. M'asserena escoltar el crepitar dels troncs d'alzina mentre l‘esguard queda hipnotitzat amb les figures sinuoses que formen les flames. Enmig d'aquesta fantasia, sovint tanco els ulls i deixo que les mans passegin per sobre els pits, modelant-los primer i prement-los després, conciliant urgència i tendresa com recordo que feia l'Igor. Després, em mullo les puntes dels dits i em frego els mugrons, imaginant la seva llengua ensalivada lliscant per sobre dels cims turgents. Més d'un cop, la sensació és tan intensa, que em provoca el primer orgasme. Mai no n'he tingut prou, però. L'excitació desfermada empeny les mans a iniciar l'altre camí. L'Igor era un bon amant i un mestre provocant-me sensacions que mai no havia conegut. Quan sento que m'arriba aquell esclat que em convulsionarà, agafo un mocador i me l'emboteixo a la boca. El mossego amb força per tal d'ofegar el xiscle estrident. Aquí a dins és important ser cautelosa. A la presó de dones s'ha de tenir cura de no mostrar les febleses si no es vol ser víctima d'un assetjament sexual davant el qual només es pot cedir. Allà on hi ha carències, les misèries s'amunteguen transformant els sentiments en un allau de violència i ressentiment.

Gairebé no tinc records del dia que em van empresonar. Amb el pas del temps, la meva ment es nega a recordar-ne els detalls i jo no he insistit. Mai no vaig traficar amb drogues, per molt que la policia, en l'escorcoll que van fer a casa, trobés més de mil grams de cocaïna en el fals sostre de la cuina. Feia un mes que uns homes uniformats semblants a aquells havien vingut a comunicar-me que l'Igor havia tingut un accident: un camió que no havia respectat la senyal d'stop va esclafar el seu cotxe. I a ell. Trenta dies i trenta nits enyorant-lo. La seva mort em va colpejar amb tanta força que amb prou feines trobava el valor per aixecar-me cada matí. Sempre havia pensat que el nostre nivell de vida, acomodat, l'havíem assolit gràcies a la seva projecció professional. De fet, la nostra economia va reeixir de forma considerable quan va entrar a formar part de l'equip directiu en la multinacional on treballava. Mai rés no em va fer sospitar que portés una doble vida. Sigui com sigui, sé que el record de l'Igor prevaldrà en el meu cor per tot allò que em va donar, no pas per aquests anys de llibertat que m'ha llevat.

No em vaig resistir quan em van venir a detenir. De fet, poca cosa o res podia fer per convèncer-los que desconeixia l'existència d'aquelles bosses amb estupefaent. Ni tan sols vaig insistir en la meva innocència. Ara, però, res d'això té importància. La condemna va ser de sis anys. La bona conducta i el treball a la bugaderia de la presó han fet que es reduïssin a quatre i demà es compleixen. Serà demà quan veuré com surt el sol a través de les reixes per última vegada. I quan arribi la nit, tornaré a imaginar que l'Igor és allà amb mi. Llavors, em deixaré anar sense por que em sentin xisclar.