Noi, ja és l'hora!

Tot era blanc, feia tants dies que tan sols veiem neu. Els nostres vestits estaven preparats per la primavera i aquest General Hivern ens havia agafat entre les seves urpes.
En l'horitzó de cop es va dibuixar una línia negre, miressis a on miressis aquella línia ho omplia tot. Nosaltres els de "LaDivisió Azul" havíem deixat ben alt el pavelló de Espanya en aquella guerra. Fins hi tot el mateix Führer havia declarat que desprès dels soldats alemanys, els espanyols eren els millors.
De res ens va sevir. Aquella línia negre que cada cop era més gruixuda s'atansava cap a nosaltres. En les nostres línies la meitat dels soldats estaven quasi morts de fred. Jo tenia sort doncs m'havia posat uns altres pantalons d'un company mort i portava tres parells de mitjons i unes botes encara en condicions. Molts dels altres els peus els duien ja congelats.
En un principi ningú ens va dir que era aquella línia negra que cada cop era més voluminosa, però de pressa va corre la noticia. Els russos ajudats pels americans havien enviat contra nosaltres cinquanta divisions de tancs. Quan els "katiuska" van començar a besar-nos amb la seva veu mortal i els tancs van llançar-nos a sobre tota mena de obusos, jo vaig començar a córrer i no vaig parar fins arribar a la frontera de Espanya.
No vaig tenir molta sort doncs allí em van detenir i una vegada demostrat que era un desertor, em van engarjolar a la presó de Montjuïc.
Ara escric aquestes línies a la meva família per dir que els estimo i que no vaig anar voluntari a la guerra sinó que em van escollir a dit.
He de deixar d'escriure doncs ja escolto que em venen a buscar. Quines coses més estranyes que té la vida. He sobreviscut a mil bales a tot Europa i ara que estic a casa, una bala d'algun soldat, segurament català, em deixarà sense vida.
"Noi, deixa d'escriure que ja és l'hora!"