Navegant per Barcelona

D’Alemanya, país d’alta tecnologia, m’acaba d’arribar una bicicleta urbanita i l’he portat a passejar per la Barcelona bonica. Diguem-ne Gran Via de les Corts Catalanes, Diagonal, Paral•lel, Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia.
Anirem resseguint els carrils bici de la ciutat, tan prolífers i ben marcats, que semblen guies dibuixades a l’asfalt. Autèntics mapes per infants.
Des de L’Hospitalet de Llobregat fins a Sant Adrià del Besòs, esquivant Moncada, descobrirem la Barcelona amagada, en la que hi viu la gent que s’espanta, que es dol de les mancances i espera, amb ganes, el vespre per anar a sopar a casa. Aquí no hi ha turistes ni gaire terrasses.

Creuarem la serralada de Collserola, com si tinguéssim quatre cames, dues per pedalejar i dues per enamorar-me. Com si tinguéssim quatre mans, un parell per dirigir el manillar, les altres per embolcallar-me el cor de terra i aire. Potser semblarem l’inspector Gadget, personatge de recursos fantàstics i de ment preclara, però no vull que es digui que els barcelonins no som gent de muntanya.

A migjorn, arribarem a la platja. Tot just quan s’adorm l’hivern, entre l’arena i les onades. Llavors faré les degudes presentacions: aquí una bicicleta, aquí la mar salada. L’una arriba on no arriba la mar; l’altra arriba, fins l’horitzó, on té la casa.
Quan la mar ve a jugar a la vora, fent esquitxos salvatges, desperta la joia dels nens i la paüra de les iaies, els somnis dels joves i la gratitud dels éssers amables.
I quan les ànimes dels morts vinguin a la badia a emmirallar-se en les aigües, trobaran la bicicleta estesa a la sorra com si fos una barca.
Quina meravella! Les petxines i les gambes quedaran enlluernades d’aquesta maquinària.