Memòria etílica

Memòria etílica

Des de la perspectiva del poeta,
os parlaré d’una memòria etílica
que forma part del nostre patrimoni
i fora necessari preservar,
doncs malauradament, avui en dia,
es troba en un estat molt lamentable.
En un principi estaven les cerveses,
daurades com el sol, desenfadades
com una orgia de turistes nòrdiques
enmig d’una revetlla de Sant Joan.
Nosaltres les bevíem
en gerres, gots de plàstic, en ampolles
de litre que canviaven
ràpidament de llavis i de mans.
I tot eren concerts de Barón Rojo,
festes de Gràcia o Sants,
Patums de Berga,
divendres i dissabtes a la nit
amb la finalitat d’emborratxar-nos
salvatgement inscrita en el genoma.
Després les coses van canviar i llavors
ja treballàvem a mitja jornada
i no estudiàvem o potser estudiàvem
coses absurdes com Filosofia.
I va arribar l’etapa dels gintònics,
dels gots de tub damunt dels urinaris
en una discoteca esquizofrènica.
Solíem demanar-los de Beefeater
però sempre ens els posaven de garrafa,
tot i que és cert que a la tercera ronda
ja no trobàvem cap motiu de queixa.
Esment a part mereixen les ressaques,
esfereïdores,
post-apocalíptiques,
d’aquells diumenges en els que esmorzàvem
un suc de taronja i un Gelocatil.
I poc a poc ens vam convertir al whisky
i freqüentàvem sempre un bar de copes
mentre la joventut se’ns esmunyia
entre les mans com un grapat de sorra
i quan entrava alguna noia incauta
ens hi llançàvem com voltors famèlics,
parlàvem de política o fingíem
que ens agradava el cine de Truffaut.
Els esdeveniments esdevenien
de forma natural, sense sorpreses,
seguint totes les pautes del guió:
no ens pujaven el sou a l’oficina,
fèiem cursets d’anglès o d’informàtica,
llogàvem un cinquè sense ascensor
i anàvem a les bodes dels amics.
I al capdavall, després de tantes coses,
va arribar un dia en que, de cop i volta,
estàvem bevent vi
en uns sopars de dos o tres parelles
mortalment avorrits, on manteníem
converses que versaven normalment
sobre colesterol, sobre hipoteques,
i sempre algú al final deia la frase:
oi que ens hauríem de veure més sovint?
I nosaltres obríem les ampolles
i oloràvem el tap com uns experts
de pa sucat amb oli.
I en un moment donat ens va sorprendre
el nostre propi rostre en el mirall
i vam saber que no érem els mateixos
que ja no tornarien les cerveses,
els gintònics,
els whiskys,
les ampolles de vi.
Que no ha de preocupar-nos la cirrosi,
perquè ara som persones respectables
que mantenim a ratlla els triglicèrids
d’aquesta fastigosa decadència.
És l’època de l’aigua mineral.