Quan s'enfosqueix el cel

Quin poema més encertat, tant pel tema que tracta, proper i profund alhora, com per la bellesa de les imatges i la cadència de les paraules. M'agrada la idea de ser un cami de fang sota la pluja, ser camí implica tenir un destí i a afavorir el caminar d'altres persones, ser de fang permet créixer al ser modelat per les empremtes, entre elles les que deixen les paraules i rebre la pluja és promesa de fertilitat. Molt agraïda per aquest bonic poema!

Genial poema on es reflecteix la vida tal i com és: amb llums i ombres. La profunda foscor de l'ànima, de la que sembla que no sortirem mai, dóna lloc a la claror quan ens il·lumina la llum de l'amor, de l'alegria, de l'esperança.
Has expressat aquest estat anímic amb unes metàfores molt ben trobades. I m'ha agradat molt el concepte de l'ésser humà com a fang sota la pluja. Nosaltres que ens pensem que som qui sap què!

Espero que continuem en contacte

Segueixo pensant que ets un poeta excepcional. Has sabut descriure el nostre decurs vital amb imatges sorprenents i extremadamet poètiques sense caure en tòpics. L’enhorabona.

M'ha agradat molt, boniques imatges.

Facilitaria la lectura separar-les per una línia en blanc, tot i que ja les hagis separades amb la puntuació, passa una mica desapercebuda i en llegir costa seguir el ritme d'aquests quatre paràgrafs.

Com que has fet un poema, penso que sempre es pot donar per descomptat que cada mot i cada frase està oberta a més d'una lectura o a la seva interpretació simbòlica, si ho vols dir així. És en aquest sentit que el paral·lelisme entre el temps atmosfèric i l'estat d'ànim de les persones es troba sovint no només en poesia sinó en literatura en general. I jo crec que l'estat d'ànim de les persones depèn en gran mesura del que podríem anomenar "l'ambient espiritual" que ens envolta, el qual no trobo millor manera ni més poètica per definir-lo que comparar-lo amb la diferència entre un dia radiant assolellat, un dia gris i plujós o un dia de tempesta amb llamps trons i un vent furiós. A mi el teu poema em transmet aquesta sensació de petitesa i d'impotència davant la força abassegadora dels elements. Tal com de vegades ens sentim portats d'una banda a l'altra en la nostra vida, per la força incontrolable de les nostres circumstàncies, digues-li del nostre fat, que també té molt a veure amb el factor espiritual.

Que tinguis un bon diumenge assolellat i recorda sempre que, per negres que siguin els núvols que ens en separen, al seu darrere sempre lluu el sol, constant, esperant l'oportunitat de fer-nos arribar tot el seu escalf i la seva llum.

Una abraçada

Un sol solet que escalfi aquell puntet de fresca és impagable. Un raig de sol de tarda pels camins amagats de Collserola és un somni. Una dutxa ben fresca després d'un matí calorós de platja és més que tonificant. I el teu poema m'ha fet reviure aquests i molts altres moments de sol viu. Ara, un xàfec refrescant de quatre a cinc, s'agrairia, per tornar més tard a la vida de la llum brillant. Un càntic a la vida, ple de colors i sensacions de tacte. Una forta abraçada.

Aleix