Eppur si muove

En aquell temps Itàlia no era Itàlia,
era Pàdua, Florència, Pisa, Roma,
era un garbuix d’inquisidors i Mèdicis,
era Giordano Bruno a la foguera.
Era l’obscurantisme que mirava
amb ulls acusadors la ciència nova
entre llibres polsosos d’Aristòtil
i feixugues lliçons de teologia.
Era una metafísica gastada
que projectava sobre les parets
ombres intransigents i geperudes.
Era la por solemne i pontifícia
en el silenci d’una catedral
mentre l’heliocentrisme desvetllava
la seva matemàtica precisa.
Era que Galileu es retractava
de la veritat
i deia eppur si muove.
Era la senzillesa d’una màquina
contra el caprici de la providència
o un raig de llum de sol que travessava
les fosques catacumbes de la fe.