Mar esvelta

Pensava, amb moltíssima tranquil·litat.
El temps indefugible, lentíssim.
A fora, la tarda calmada i el sol baix.
Pels carrers, cap so de xiquets jugant ni cridant.
- Era, com quan tornava de València amb el tren i
vaig veure un antic company i vaig pensar,
quan després de saludar-lo, es va asseure
i va posar els peus a sobre del seient,
deixant al descobert una pell morena
i peluda, que hi havia a València massa cames
com les seues i el vaig ignorar. -
La mateixa sensació em bullia per la sang ara.
Sentia, molt pausadament, una indiferència
per si t'importava, per saber què senties.
Em sentia capaç de viure sense tu
i de saber estimar-te lluny.
I escrivint, vaig adonant-me'n,
que potser estiga tan tranquil·la,
que potser senta aquesta indiferència,
perquè, al capdavall, ens sabem dins la reciprocitat.
Perquè, després de tot, en la quotidianitat del gest
sóc vent salobre que recorre
la teva pell d'escuma i t'acarona
i et despentina en ones verdes,
sóc pluja de terra que et besa mentre rius,
sóc nit elegant i confusa que t'adorm.
Perquè, et sé i saben-te, visc.
I visc pacientment dins d'uns dies interminables.
I sé que mai llegiràs açò. I no voldria que ho llegires mai.
I no voldria que ningú em llegira fins ben morta.
Voldria simplement en tu, la reciprocitat.
Voldria en tu, el goig de cada instant.
Voldria en tu, la distància que més uneix.
Voldria en tu, un somriure esvelt.
Aleshores vaig despertant i em dic:
"Veles e vents han mon desigs complir,
faent camins dubtosos per la (llarga) mar".
Paciència de la salobre pressa.
I sobretot, gaudi (amb tu i sense que ho sàpigues)
de la llarga mar.