IV crits, ben necessaris

Un relat de: bombetadellum
I

La blancor fresca del terrat
després d'allò que mai tindrà color.
Lluny de la terra del meu Amor
però sota un mateix sol i vent.

El gust meu pels plaers menuts: Simplement
et besava la galta un bes meu, Dolçor.
T'acaronava els cabells d'esplendor...
com et bollia el somriure, Xiquet!

Nugant piercing amb piercing.
Amarrant llavi amb llavi.
Despullant esguard amb esguard.
Encenent mos amb mos.

Viurem cada instant molt lentament entre
hores massa ràpides.
Repetirem a cada cop, millor
a cada cop, més ÚNICAMENT.

I N D E F U G I B L E M E N T
dos esquelets
i
un secret vestit d'amor
es difuminaven, a l'horitzó.

II

I et vas girar i em vas dir:
sempre portant-me la contrària.
I sense donar-me temps a reaccionar,
el teu bes als meus llavis
com la llet a les sines de la mare.

III

Si jo fóra una gavina seria marinera
o, més bé, pirata.
Iria descalçada
sobrevolant la mar d'Ausiàs March.
Observaria alguns protagonistes dels poemes
d'Estimada Marta en les platges desertes
dels folls d'amor.
I sempre, sempre,
aniria blanca, nua
a guaitar-te.
Jo reposaria en alguna roca de les cales
d'aigües cristal·lines;
no a les aigües de Mallorca sinò a les d'Alacant.
Et robaria totes les mirades amb la pell,
tota jo, ben pirata.

IV

Esfondres turons al meu costat i
desemboques riuades de felicitat
al bell mig de la mar de Jo mateixa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de bombetadellum

bombetadellum

25 Relats

57 Comentaris

15815 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
Quant a mi...

Ja que els vostres comentaris em commocionen, vos dedique aquest poema de Miquel Martí i Pol, un autor molt estimat per mi, i que potser explica com em sent quan nodriu aquest espai dia a dia.


Confio molt que sempre hi haurà algun
desconegut que en llegir els meus poemes
se sentirà commòs, talment com jo
m'hi sento quan els escric. Hi confio
profundament i puc imaginar
els clars estímuls de la descoberta,
la molt fecunda i estimable enveja
que establirà lligams irreversibles,
per tal com jo mateix n'he estat i en sóc
protagonista atent moltes vegades.
L'estimo ja des d'ara, aquest lector
desconegut i amic. Sovint hi penso
i no tan sols en el moment d'escriure.
Entre ell i jo hi ha aquell profund amor
que per distant i net i essencial
no provoca ni dol ni patiment.
Ell -ho sé bé- no faltarà a la cita
just al moment establert. Jo, des d'ara,
li'n dono ja sincerament les gràcies.
Amb qualsevol pretext, amb qualsevol
fàcil pretext i amb mots de cada dia,
per preservar l'embruix i la tendresa
de cada mot i ennoblir-ne la força.
Creix el poema i delimita espais.
Creixerà més i serà l'eix secret
d'aquesta immensa esfera de la tarda
que giravolta lentament i és una
secreta deu de tantes coses belles.


Miquel Martí i Pol