Llegats

Un relat de: Barcelona, t'estimo

Em dic Magí Sans. És aquest mar blau, la sorra i el cel que m'han vist néixer, els que m'han convertit en pescador sense cap altre destí que el de l'espai obert i lliure, que ens dóna tot el necessari per enfrontar la vida al costat del vent i les marees que em són recer i llar il.limitada.
Tenia la barca espatllada, un llaüt no massa gran. Ara, ja està arreglada. M'han canviat el pistó i algunes peces més que no sé què són. A veure si aquesta setmana acabo de fer bricolatge, amainen les tempestes i podem sortir a la mar dissabte. Tinc ganes d'anar a per sèpies. I en Miquel, a per aranyes. Està clar que acabarem buscant sorra.
Hem sortit a pescar, en Miquel i jo. Finalment hem allargat la jornada i hem fet quinze surells, una bacoreta com a mínim de mig kilo i un fenomenal espet de 60cm. i quatre lliures. Han trigat a caure, més de dues hores sense picades, però ben entrada la matinada ha estat un festival. En un quart d'hora han caigut quasi tots i, com a cirereta, aquest espet espectacular que ha deixat el rapala fet una ruïna i a nosaltres bocabadats.
Hem tornat a port, cansats i contents, a la nostra platja de xiringuitos i de paelles. A aquesta Barceloneta tan nostra, maltractada i entranyable.
Ben segur que la Carmeta de "Can Costa"quan li porti el peix demà, tindrà contents als banyistes. Veuré a la Remei, que neteja el peix, pobra dona, va perdre dos fills en el bombardeig de Barcelona pels italians al 1939. Les cases i els carrers van esdevenir una ruïna, un barri de carrerons i pisets minúsculs, amb roba estesa a les balconades que encara restaven dretes. Per això, estimo aquesta terra, tant com el mar que m'alimenta i m'eixoriveix. Com som lluitadors de mena, sé que ens en sortirem. S'ha de tirar endavant i no mirar enrere. El passat és dolorós i els records són plens de morts que varem estimar.

Sort del mar que amoroseix les hores i ens fa trobar el rastre que un dia vam perdre. A mi el rastre em va donar dona i tres fills. Vaig conèixer a la Rosa al xiringuito de cal Pau quan li portava el peix acabat de pescar. Semblava d'un altre món, tan serena i delicada, feia de cambrera i em va enlluernar amb el seu caminar i amb el seu somriure murri. Vam festejar dos anys, jo em delia per casar-m'hi. Ens van néixer tres fills.
La Maria, la petita, ferma com sa mare, va seguir vinculada a la mar. D'aquells xiringuitos a peu de platja se'n van fer restaurants. Ara, la Maria és la mestressa de "Can Fàbregas", però jo ja no li pesco ni un lluç, sóc massa vell.

===============

Va ser en el carrer l'Almirall Aixada, on vaig obrir el restaurant, empesa pel pare, tot s'ha de dir. Tot és dur quan et dediques al peix, que sigui fresc, que bellugui i que el sabor et faci pujar al cel després de passar pels fogons. I veure la cara dels clients quan s'empassen un boci de varat, com el que feia la mare, potser no tan bo, però deu n'hi do. I els arrossos cuinats amb amor, gairebé amb passió. T'ha d'agradar cuinar pels altres i fer la feina ben feta. Mai no surt igual, però tenim un prestigi que ens ha costat de guanyar. Sempre fem ple els diumenges, remolins de famílies ens visiten, mentre mengen mirant el mar, aquest mar blau que ens embolcalla com una mare valenta.

Quan acabem al vespre, anem a caminar a la platja, amb l'Arnau, el meu marit. Ell és advocat, home de lletres. Quan hi ha massa batibull, no ve pas pel restaurant. Ara, vivim a l'Eixample, al carrer Muntaner cantonada amb València. En un pis gran al bell mig de Barcelona, es pot dir que al rovell de l'ou de la ciutat. Tinc dos fills, el Jordi i el Xavier, diferents com la nit i el dia. En Xavier va marxar als Estats Units a fer un doctorat sobre la formació de les venes i el càncer, mai no ho he sabut ben bé. Ens va donar un disgust. Havia acabat medecina i enlloc d'exercir a Barcelona es va dedicar a la investigació. Sort que va ser a fi de bé, perquè amb els fills mai no se sap.

===============

Sóc en Xavier Font, el fill de la Maria i de l'Arnau, el nét del Magí pescador. Gràcies a una beca de La Caixa, vaig poder fer el doctorat en angiogènesi a una universitat de prestigi a Baltimore. Vaig aprendre molt, tant coneixements com capacitat d'esforç. Allà vaig conèixer a la Kate, anàvem a les platges de Maryland els caps de setmana, quan sortíem del campus. Res a veure amb l'entorn càlid de la Barceloneta en el que vaig passar la infantesa. La nostra, era una platja com de joguina, serena i blava, ensenya inequívoca del nostre mar mediterrani. I les tardes al Club Nàutic amb el pare jugant a cartes amb els amics amb els que sortia a navegar quan el temps era bo i acompanyava, també em són record inesborrable.

Quan portàvem set anys vivint junts amb la Kate, vam tenir al Marc, el nostre primer fill. Vaig convèncer a la Kate per tornar a Barcelona quan un amic em va fer saber que es construïa el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. Vam opositar per obtenir plaça en el centre. Ara som a l'Institut de Recerca en Biomedicina, estudiant la reprogramació de cel.lules mare i això ens ha obert tot un univers fins ara desconegut.

He retrobat l'ambient de la Barceloneta de fa deu anys, just quan vaig marxar. Potser, hi ha un excés de turistes, però ja ho deia l'avi Magí, "més val escamarlans per tots, que galeres per mi sol". També m'he adonat que malgrat els anys que he passat fora, sóc fill d'aquesta terra humil, d'aquesta platja petita i del que els meus pares i avis van ser. D'aquesta olor de peix, del soroll de plats a la cuina, d'aquest Sol que escalfa i il·lumina l'anar i tornar de les nostres hores, dels carrerons amagats, de les passejades per la sorra amb l'avi i el pare, del regust únic d'un barri com cap d'altre, el nostre, el que tots hem construït posant el nostre granet d'arena, vivint la nostra vida en aquest paisatge incomparable, sentint l'amor que ens vessa cap a un boci de terra, que ens lliga invisiblement a un temps i a un espai indestriable de nosaltres mateixos, doncs ens pertany sense voler-ho.

No ho sé si es transmetrà aquest llegat valuós al meu fill, potser no només depèn de mi ni dels meus. Tinc la sensació que el lloc fa a les persones i tot el que m'ha arribat de les experiències viscudes, rau en gran part en aquest mar blau, en la sorra i en el cel d'aquest barri tan especial, el que m'ha vist néixer i el que continua acollint a tot aquell qui el vol estimar.

Som hereus de tot el que han viscut els que ens han precedit en el temps. Duem el seu llegat en cada gest que ens assenyala.









Comentaris

  • Felicitats, Gypsy![Ofensiu]
    Carme Cabús | 12-09-2008

    El teu relat està molt ben escrit, molt bon pensat, pel qual t'has documentat. La idea d'escriure'l en tres relats de tres generacions em sembla molt bona, també.
    Així, és com una vano que es desplega, i la idea del retorn li dóna una forma esfèrica que li dóna qualitat.
    Dins el relat hi ha també la poetassa que ets!.

    Un petonàs molt gros!

  • Mariona![Ofensiu]
    F. Arnau | 14-07-2008 | Valoració: 10

    M'ha agradat el teu relat que parla d'una Barcelona amb regust a tendresa, a melangia pels temps antics. Ja sé que molta gent parla de la Literatura "costumbrista" amb una mica de menyspreu, però; què seria de tots els oficis perduts, de tots els barris enderrocats, de tots els personatges desapareguts???
    Crec que també hi ha una funció de l'escriptor de donar testimoni de totes aquestes qüestions que, d'altra manera, restarien oblidades.
    Enhorabona Mariona!

    Una abraçada!

    FRANCESC

  • Com qui diu[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 09-07-2008

    volta el món, i torna al Born, però aquí retornes a la Barceloneta.
    Sols em grinyola que l'avi faci bricolatge, una paraula potser un xic moderna, si no entenc malament que l'avi deu ser de primers del segle vint, si no és així, callo. O potser ja s'utilitzava aquesta paraula, amb la qual cosa ja he fet tard per saber-ho, doncs ja no em queda família d'aquells temps. (Bé, la meva mare mare va néixer l'any 20, li ho demanaré quan la veuré.)
    De tots maneres un molt bon relat, escrit amb paciència i treballat amb amor, amb detall.
    Jo no et comento faltes, que prou feina tinc amb les meves.

    Una abraçada gypsy.

    Ferran

  • Bon relat.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 09-07-2008

    El relat va pujant de intensitat; de intensitat emotiva. Com més s'avança en la lectura, més agrada. Es percep un esquema clar i atractiu. Generacions diferents filles d'un mateix barri que malgrat els avatars de la vida acaben retornant als origens i valorant la seva cultura. Ho he passat bé llegint-lo. Li cal, com a molts relats, una correcció lingüística; bo i estar molt ben escrit.
    Una de les millores són els complements directes, que van sense la preposició "a".
    Felicitats, és un bon relat.

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

45 Relats

126 Comentaris

73985 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO