Llàgrimes segueixen els besos

Es real, trist...però es ven segur que de vegades es aixì

Poema profund, incisiu, M'agrada com descrius amb cruesa el patiment del desamor.
Un final molt real "Vols dormir sense sentir.
Vols viure sense somiar"
Sort que el temps tot ho cura, encara que no esborri del tot.

Són versos sensibles que et marquen. Fan mal, perque transmeten aquest dolor, aquesta pena que ofega tant, genials. M'han agradat.

perdona amb l'emoció m'he oblidat de puntuar.

Aquest poema és viu com les emocions humanes; a mi m'ha ressonat dins el cor.

em sento insignificant... és un poema grandiós...

Fa poc que volto per aquí i encara no he descobert totes les meravelles que hi ha a RC. "Dies d'espera" m'ha obert un camí inexplorat. Ara ja sé que t'he de seguir llegint per força. Un poema encertat pot ser casual. Ara que n'he llegit uns quants ja sé que no és el cas. Acabo de trobar la poesia que just m'agrada i que em sacseja per dins, lluny de grans floritures, de tons ensucrats o de boires místiques. Tot un plaer, aquesta troballa.

El proper pas serà llegir els relats.

Fredia

Uff.. quin tros de poema, nano...
Com se m'havia perdut entre la resta?

Notes de dolor i glopades d'un patir no sé si real o no... el cert és que arriba al lector com punxades de tristor.... Si pretenies això, ho has aconseguit..
I als darrers versos,

"Tapiaràs el cor,
fortificaràs la boca
i gassejaràs la ment.
Vols dormir sense sentir.
Vols viure sense somiar."

els segueix un suspir profund.

Ai, Gica, quina manera d'escriure....

angie

sens dubte, un dels millors poemes que has escrit.

Aquesta tornada d'un sol vers que introdueixes dóna una espera, una tranquil·litat esgarrifadora, una pau esmorfeïdora,unes pauses com punyals, com els punyals que a tu se't clavaven davant de la seva por a la felicitat.

Llàgrimes segueixen els besos.

Quasi que no caldria dir res més, perquè amb aquesta frase dius tant!

Només algunes expressions més m'agradaria destacar:

Sanglots metòdics
que ritmifiquen
els cristalls afilats
que es claven als ulls.
Embrutes la camisa
amb sang transparent
i salada.

Cristalls afilats, sang transperent... una descripció digna de conte de por, però d'aquells que et fan una por profunda, que es cala.

Què no destrueix el passat? quina mirada no es desvia quan és assatjada pels dolorosos records d'allò que ja no és present?

La llosa del pesat passat
t'esclafa la mirada
i ofega les paraules
i la pau.

Un final que destrossa; unes paraules precises i sentenciants:

Tapiaràs el cor,
fortificaràs la boca
i gassejaràs la ment.
Vols dormir sense sentir.
Vols viure sense somiar.

Llàgrimes segueixen els besos.


Potser és egoïsta, però des del teu dolor construeixes una bellesa admirable, un art profund i sublim.

-Filladelvent-

Veus, em poses trista amb aquests i tardo segles en comentar-te'ls...

Què dir-te? Que això, que expresses molt bé el dolor, el patiment, l'angoixa (aliè tot? un reflexe? similituds?)...

Aix, uix, felicitats...

m