Les plegadores d'avellanes

Les plegadores d’avellanes, vestides amb robes primes de tantes rentades i d’un color sempre indefinit, sempre semblant al del fruit que recollien pacientment, seien eixarrancades, encorbades, a l’ombra de les estretes branques de l’arbre que les esgarrapava.
De bon matí, encara no brillant el sol, elles, mares, filles i tietes, ja s’acostaven amb pas decidit, de dona ferma, a la feina, a la nova jornada: som finals d’agost, som principi de setembre, som el temps de l’avellana, i aquesta és feina de dones.
Les dones més grans feien, amb la saviesa del temps, el moviment més bell de tots els del camp: amb els dits juntets, però amb una agilitat autònoma, les avellanes entren al palmell àgilment empeses per la maniobra dels dits, fins omplir les mans de les dones; llavors, fent un shaaash, shaaash, shaaash, els muntets d’avellanes són tirats a la senalla de palma.
El mateix moviment feia la mestressa de la casa, la mare de les noies que seien en silenci a l’avellaner del costat. El mateix, potser més destre gràcies a l’equilibri entre experiència i agilitat física. Ella i sa germana fadrina portaven un mocador fosc al cap per no embullar-se amb les branques, i tenien uns dits llargs com la seva llengua: parlaven de tots els draps bruts del poble, de qui ballava més diumenge a la pista d’estiu i de les noves locals mentre les més grans escoltaven atentes i silencioses, com amb un pes feixuc al cap que havia convertit els seus cossos, les seves columnes, en corbes impossibles de redreçar.
Les noies seien en silenci, omplint senalles mentre somniaven en temps millors, en marits que mai les farien replegar avellanes o en feines en les que no cal acotxar-te... replegaven fins que la mare els hi donava l’ordre: nenes, a fer el dinar. Que el vostre pare tingui el plat a taula quan arribi. Quan ell acabi, crideu-nos que ja farem cap.

Sempre anava així. El pare dinava sol, amarat en suor i d’una revolada, fent via per poder descansar deu minuts abans de tornar-s’hi a posar.
Les dones dinaven més tard, també de pressa, rentaven els plats i tornaven a la feina a l’hora de les serps, com sempre deia l’àvia; quan el sol cremava més, quan les serps sortien de sota les pedres a escalfar-se.
I tornem-hi fins que es ponia el sol. Normalment podien combinar la feina de replegar avellanes amb llargues converses amb les veïnes de la finca del costat, també plegadores d’avellanes, i així s’intercanviaven les informacions, així començava el boca a boca que feia que tothom mirés malament a la plaça a la que havia ballat massa amb un noi, o que es donés l’enhorabona al marit abans que la dona n’hi hagués dit res.

“Quan fa molt anys no es coneixia la televisió, la ràdio, ni els transistors, passejar-se pel nostre poble, especialment a l’estiu, era una veritable delícia. Els cants i les cançons s’enllaçaven d’una persona a l’altra, d’una finca a la del veí, d’una parcel•la de verdures a unes plegadores d’avellanes; hi havia persones que eren conegudes més per les seves veus que per la seva personalitat i semblava que el camp, molt al revés d’ara, convidava a viure i ser feliç.”
Lluís Torrell, Lutosal, articulista de la revista local l’any 1981.

Ara, al meu poble, els pocs avellaners que queden sense arrencar per culpa de la competència dels baixos costos de l’avellana turca, es repleguen amb màquines xucladores; ha perdut tot el seu encant, ara és una “feina d’homes”, s’aixeca pols i és ben pesat...
Tot i amb això, encara som moltes les dones que ens posem mocadors al cap per no embullar-nos amb les branques seques quan hem de fer els munts perquè després hi passi la màquina, i també moltes, ho dic sincerament, les que es posen sota l’arbre, com ho feien abans les seves mares, àvies i besàvies fins a temps immemorials: amb tot, la feina manual no es perdrà.
No es pot perdre.