Les flors del cementiri

Havia llegit el teu poema i em va cridar l’atenció. En part, pel regust de denúncia social que incorpora i, en part, pel toc d’atenció devers aquells sentiments de culpabilitat que ens persegueixen després d’una pèrdua. I, també, per haver sabut incorporar les “altres” raons que a molts ens porten a honorar la memòria dels nostres difunts –el dolor, el record, la nostàlgia, el respecte, l’amor, en definitiva.

Certament, hi ha molt d’hipocresia en tot plegat, i de rutina. Així, en denunciar-ho, el teu poema esdevé un toc d’atenció que convida a celebrar el dia de difunts amb una mica més de sinceritat i d’afecte.

Perquè com tu dius molt bé, passaran els dies / les flors es marciran / i l’únic que hi restarà, intacte, és el nostre pensament. Així de clar. La nostra pervivència en el temps, no depèn d’unes flors o d’una tomba més o menys reeixida, sinó del record de les persones que realment ens han estimat.

Raül

...no mor...és pensament o desig que va ser i encara sura...perquè, com a mínim, en fem relats ...o poemes com el teu.

Mena