On l'ànima reposa

Un relat de: Mª Lluïsa Vidal Salvat
Lliscant pels carrers
on l’ànima reposa
passa la gent,
poruga i silenciosa,
amb roses o crisantems.

Una certesa
batega en cada cor,
que mai no calla:
és la veu de la mort,
que enveix els pensaments.

Comentaris

  • Flors blanques[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 08-11-2014 | Valoració: 10

    L'últim cop que vaig visitar el cementiri del Poblenou vaig topar amb un home gran, pàl·lid i suat que em demanava on era la sortida. Duia un ram de flors lanques a les mans i sortia del cementiri. El teu magnífic poema m'hi ha fet pensar. Amb brevetat i concisió descrius perfectament la sensació dins les parets d'un cementiri. És un espai especial, emotiu i serè. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: