Cercador
... I després el silenci
Un relat de: Mª Lluïsa Vidal Salvat- Compartir:
La fressa d’una quietud silent embolcalla les lloses de les tombes mentre les flors, pansides, ploren avergonyides vinclades dintre els gerros.
I és ara, quan, acompanyada d’aquesta íntima solitud, m’agrada caminar pel cementiri.
Impregnar-me d’un silenci que em permet escoltar algunes paraules que d'altra manera no podria sentir. Notar l’esguard proper d’algun xiprer que em va seguint les passes. I percebre el volàtil perfum d’una sagrada quietud que em transporta més enllà.
I es ara quan la força dels records i de l’estimació és capaç d’enderrocar la paret del temps i d'endinsar-me pel camí d'un passat on es fan presents moltes absències. On les llàgrimes volen silencioses, juntament amb els mots d’una pregària breu, cap a un lloc desconegut. Allà, Algú, ho rebrà com un bes afectuós.
I mentre les fulles ocres de tardor, compasives, s'aniran arrecerant vora les lloses oblidades, en aquell lloc solitari i trist hi tornarà a regnar el silenci.
I és ara, quan, acompanyada d’aquesta íntima solitud, m’agrada caminar pel cementiri.
Impregnar-me d’un silenci que em permet escoltar algunes paraules que d'altra manera no podria sentir. Notar l’esguard proper d’algun xiprer que em va seguint les passes. I percebre el volàtil perfum d’una sagrada quietud que em transporta més enllà.
I es ara quan la força dels records i de l’estimació és capaç d’enderrocar la paret del temps i d'endinsar-me pel camí d'un passat on es fan presents moltes absències. On les llàgrimes volen silencioses, juntament amb els mots d’una pregària breu, cap a un lloc desconegut. Allà, Algú, ho rebrà com un bes afectuós.
I mentre les fulles ocres de tardor, compasives, s'aniran arrecerant vora les lloses oblidades, en aquell lloc solitari i trist hi tornarà a regnar el silenci.