L'amor no sempre arriba a temps

Un relat de: Queca

La Maria és capaç de passar-se tot el dia asseguda al llit i, tot i que, d'una banda, l'avançada edat, i de l'altra, una operació de cataractes que no va sortir massa bé li disminueixen la vista, ella mira per la finestra, sense importar-li si no veu el paisatge que li ofereix aquella habitació de residència, doncs ella imagina. Imagina i recorda. Perquè potser sí que als seus 93 anys ha perdut la vista i un xic l'orella, però els records... ai! Dels records no se'n pot desfer. De fet, ni pot, ni vol, perquè formen part d'ella, i tot i que és cert que més d'una vegada la fan plorar i sentir-se petita, són tants somriures dedicats a ningú els que li provoquen, que no podria viure sense ells.
S'acaricia les mans i les nota rugoses, amb els dits ja una mica deformats per culpa de l'artrosi. Mentre nota el tacte de la seva pròpia pell, no pot evitar maleir l seva sort, la seva tossuderia i l'època que li va tocar viure. Però el que més amargor li provoca és el record de la seva eterna solitud. No recorda haver passat estones inoblidables amb l seu marit, perquè mai es va casar. Com diu ella: "Sóc soltera i entera!" I t'ho diu amb una brillantor als ulls que denota picardia, i que no va ser per falta de ganes.
Però a la Maria li canvia l'expressió de la cara qual li preguntes si ha tingut algun xicot de joveneta. I és curiós, perquè no et parla de la primera vegada que es va fer un petó o de si tenia pretendents. Et parla del Ramon. I veus com es mulla els llavis quan pronúncia el seu nom, i com se li escapa un mig somriure d'ai! si et tingués aquí. I canta la Rosó. I t'encomana vitalitat amb allò de "llum de la meva vida", perquè ho sent, i t'ho fa sentir. I quan acaba la cançó, es fa un petó als dits i el llença, tot dient: "Té, ves on està ell".
I a mi se m'encongeix el cor només de pensar que aquesta dona ha conegut l'amor tan tard, perquè resulta que el Ramon és un home casat, que va conèixer farà cosa d'un parell d'anys quan la Maria compartia residència amb la senyora del Ramon. Ell la venia a veure cada dia, i de retruc, passejava amb la Maria, doncs com bé diu ella, la seva senyora va amb cadira de rodes i no està bé del cap. I veus com la tristor fuig quan t'explica com l'ajudava a l'hora dels menjars, a agafar-li les coses d'on ella no arribava, a les seves carícies... I quan arriba aquesta part de la història, ella alça les mans i diu: "Però sense fer maleses eh? Que ell és casat". Però veus que se'n mor de ganes. I acaba dient que no n'ha trobat mai cap com aquest senyor, i que ara, com que s'ha hagut de canviar de residència, el troba molt a faltar.
I jo em pregunto, per què has escrit aquesta història? La veritat és que no ho sé. Suposo que em va impactar el fet que aquesta dona passés tota la vida sense saber què se sent quan fas l'amor amb la persona estimada, sense conèixer aquestes mirades babaus que et dedica i que tu correspons, i com aconsegueix desprès de tant de temps que abaixis el cap, una mica vermella i dient: "Què mires?"
I llavors m'adono que no tothom coneix l'amor de la seva vida. Que no tothom experimenta el goig de desfer-se tan sols amb una carícia, i comprenc que l'amor no ens arriba a tots per igual. És cert. Hi ha gent que crec que el troba, però aquest sentiment pot convertir la seva vida en un infern. Com és possible que pugui tenir aquestes dues cares tan diferenciades? Com pot ser que el que per una persona sigui la dolçor més pura, per l'altra suposi la seva perdició? I cada dia sóc més conscient de la meva sort. I això m'esborrona, perquè no sé si m'ho mereixo. I no puc evitar donar les gràcies, molt humilment.

Comentaris

  • Tendra i bonica història ...[Ofensiu]
    Romy Ros | 23-12-2009 | Valoració: 10

    i tanmateix necessària reflexió que fas sobre l'amor: Ay! aquest sentiment que ho esborrona tot; pot apareixer tard i malament i pot arrossegar-ho tot fent infeliç al que ho sent. Afortunadament hi han prsones com tu que saben repartir somriures a cabasses i poden fer feliços als que et coneixen. Bon Nadal i que el 2010 et sigui portador de molta felicitat.

  • Tendre història[Ofensiu]
    llamp! | 23-12-2009 | Valoració: 10


    L'amor no sempre arriba a temps i quan arriba, pot, fins i tot, passar de llarg. És una opinió personal.

    Està bé el relat. Em sembla que quan escrius no et sents pressionada per res, és cert? Crec que el somriure que esbosses en la foto i que dius a la biografia que sempre tens al rostre, t'acompanya quan escrius. Per això surten històries tant tendres i nostàlgiques com aquesta.

    Una vegada més, felicitats.


    rellamps!

  • crohnic | 10-07-2009 | Valoració: 10

    M'ha agradat el teu relat... Expresses molt bé els sentiments de la dona i aquest regust dolent que li ha quedat per haver descobert l'amor a aquestes alçades...
    Et continuaré llegint...

  • Hola Queca![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 10-07-2009

    He llegit alguns relats teus i crec no equivocar-me si et defineixo amb aquestes dues paraules : sensibilitat i tendresa.
    Hi ha un refrany castellà que vindria a dir "mai és tard quan arriba " i és el cas de la protagonista del teu relat.
    Mai deixis d'escriure, Queca.
    Un petó i bon estiu.
    Nonna_Carme

  • com alguns comentaristes...[Ofensiu]
    franz appa | 10-07-2009

    :-D

    bé, arribo tard, però no MASSA tard, perquè el plaer d'haver llegit ARA aquest relat compensa el fet de no haver-lo legit ABANS.
    És trist, en part, en bona part, però crec que en el fons té una part feliç. Per a la protagonista, perquè almenys ha conegut l'amor, ni que sigui tard -altres no tenen aquesta sort-, si bé un amor en bona part escapçat i frustrat (no aprofundiré amb la possibilitat que algunes persones busquin deliberadament només amors no realitzables). Si a edat avançada és capaç d'estimar, és que ha gaudit d'alguna altra mena d'amor i la seva vida no ha estat erma.
    I d'una altra part, feliç per a la narradora, que es/ens fa un seguit de consideracions que mostren el costat solidari i empàtic de la millor naturalesa humana.
    petons!
    franz

  • i quan arriba, no el veus ...[Ofensiu]
    Avet_blau | 18-06-2009 | Valoració: 10

    Potser inclos diria que quasi ningú coneixi
    l' amor de la seva vida , es com en un transplantament de moll d'os :
    hi ha una compatibilitat del 80-90 o més però sempre queda un xic de diferència que marca l' evolució de l'amor. si aquesta diferència augmenta amb els anys ,
    es fracasa.
    Avet

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Queca

Queca

108 Relats

757 Comentaris

167722 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Fisioterapeuta i pedagoga.

Lectora intentant escriure.

Enamorada de la literatura, d'estimar, del mar i a vegades, de la vida.

Nascuda al febrer del 87, treballo amb avis, que són el pou de sabiesa on intento aprendre cada dia quelcom nou (sobre ells, sobre la meva professió, sobre la vida, sobre mi mateixa).

Per què Queca? Lleigeix "Te'n vas anar".