Ara que no em veus

els teus escrits són sempre plens d'esperança. Conscients de la duresa de les coses, del temor i l'ennuig, però amb la mirada enllà, passant sobre les malvestats enèrgicament, perquè saps- o sents, o somies, o vols- que hi ha quelcom més clar i pur al final del precipici. Sempre és un plaer llegir-te. Ets guapissima! per la foto ho dic. també pel que escrius. un petó

a

M'ha impactat aquesta frase. El poema en sí és la derrota de l'amor, l'extinció d'un sentiment. Ara, que probablement em separi o divorciï de la meva dona, després de 7 anys de matrimoni i 10 anys que ens vam conèixer... El teu poema me'l prenc molt seriosament. Ara que no em veu ningú... Aprofito per mostrar-te el meu suport en la búsqueda de parella... Que acostuma a ser quelcom molt difícil, no? Es tracta d'oblidar moltes experiències passades i d'obrir-te pas en el complex i enrevessat món de les relacions interpersonals...

Tinc la impressió que m'hi va la vida!





Espurnejant!




llamp!

Franz Kafka va dir: que tot estigui perdut és el més impossible dels impossibles.
Quan una cosa es perd, de fet, és perquè una altra comença. Si llegeixo el teu poema en plural, no puc estar més d'acord. És impossible que no tinguem un final feliç, que s'acabi la injustícia, que no triomfi l'amor, que finalment tothom es completi amb tothom i que la felicitat sigui aconseguida.
És el projecte que tenim. Si tenim projectes no morim.
Tens aquest projecte, tens la vida, i tens aquest fantàstic somriure que no volem veure mai desdibuixat.
Una abraçada!
franz

No sé si és autobiogràfic o no, però expresses molt bé els sentiments i les emocions... Realment els que escriviu poesia sou molt bons en això...
Tot i ser un relat trist, m'agrada el toc optimista que li poses al final... De fet, només vivim una vegada, s'ha de mirar sempre endavant... A més a més, hi ha alguna cosa que sigui més estimulant que aixecar-se després d'una caiguda?? jo, crec que no... (de totes maneres no et negaré que quan caic, en calent, no ho veig tant clar...jeje)
Per cert, si ho hagués sabut abans t'hagués pogut demanar consell a l'hora d'escriure el relat al geriàtric ;) Realment és una feina d'admirar... Encara que no crec que sigui fàcil...
Gràcies pels teus comentaris... Fins aviat!!

la vida es llarga i plena de bones sorpreses, moltes inesperades i gratificants
endavant !!!!

Per cert no sé si ja ho has fet però et convido a dues coses:

1) A participar , junt amb els més veterans , els nouvinguts, els més joves, homes, dones, quitxalla... , al nou repte de minirelats( d'una llargària d'un full, per una sola cara , més o menys ) al fòrum de RC.

Aquí et deixo l'enllaç on ho explica tot i on pots penjar el teu escrit:
Rdm nº 1

2) A llegir, si et ve de gust és clar, les últimes entrades que he penjat al meu blog. Els nous escrits : Esquerda al granit I Renego i pateixo avergonyit

T’hi espero .
Gràcies per endavant
Joan