Parlant amb la vida

Suposo que no em deixaràs estar sempre així, no? Amb aquesta sensació de buidor al cor, i amb aquest sentiment de profunda decepció... No és que vulgui exigir-te res, però... Sí, ja ho sé... Si amb això tens tota la raó, que hauria d’estar agraïda, perquè tinc una família fantàstica i uns amics que a no em mereixo, però... Ja saps com sóc, la falta que em fa que aquesta meitat estigui plena... Però noia, m’has ensenyat que no sempre surten les coes com un vol, i deixa’m que et digui, i perdona l’atreviment, que has estat cruel... Primer m’ensenyes el que és l’amor, però l’amor de veritat, aquella sensació de plenitud, de saber que tens algú que pensa constantment en tu, que no imagina la vida si no és al teu costat, que sap que ha trobat a la seva parella, a la seva meitat, i que tu sents exactament el mateix, que tens algú amb el que no et cal parlar, perquè amb la mirada us enteneu, amb qui comparteixes el camí, i amb el que vols acabar els teus dies. I desprès fas que desapareixi... Però... per què no ens esborres aquest sentiment, també? Seria molt més fàcil, tant per a mi com per a ell... Si no podem estar junts, com a mínim deixa que intentem ser feliços, no? O què vols dir-me amb tot això? Que no era l’amor de la meva vida? Que estava equivocada i que encara he de conèixer a la meva veritable meitat? Perdona, però ara mateix em costa una mica de creure... Sí, ja sé que ja hauria d’haver après la lliçó, que tu ets la sabia i que mai erres, però, sincerament, a vegades no puc evitar pensar que potser t’equivoques. Què? Que no és possible? M’estàs dient que no dubtes mai? Que prens absolutament totes les decisions amb fermesa i amb la seguretat que són les encertades? Caram... Quina enveja... No em poso de cap manera, només dic que... No... Escolta... Que jo només... Que sí, que ja ho sé... Però prova d’entendre’m tu a mi! No creus que és lògic que em plantegi el perquè de les coses? Per què ens poses coses bones al camí i desprès ens les treus? I segur que no sóc la única que s’ho pregunta... Ja veuràs, parla amb la gent, potser t’emportes una sorpresa. Sí, tu ho saps tot... Doncs disculpa, però discrepo. Què? Que amb el temps et donaré la raó? Que tot això és per a bé? Que tot el dolor i la solitud d’ara marxaran per deixar pas a quelcom millor? No ho sé, ja t’ho dic, tan de bo tinguis raó... Però em costa imaginar-m’ho. I la lògica em di que sí, que la tristesa no pot quedar-se per sempre, però m’espanta una mica els temps que venen... I sí, tot pot començar amb un “Hola” al lloc i al moment menys esperat, però... No, no, no sóc derrotista, si ja em coneixes, que els somriures em poden, i que sempre acabo trobant la sortida. Ja ho sé. He de prendre paciència i esperar. Esperar a que les ferides es curin i que torni a aparèixer aquella sensació... Però he sentit que hi ha ferides que resten mig obertes per sempre... És cert? Espero que aquestes no ho siguin... Però vull creure que és possible, que no és tan terrible, que pitjors coses passen, i la gent tira endavant, no? És com aquella cançó: “ Tú eras mi vida, y yo sabía que eras mi vida de verdad, pero te fuiste y estoy vivia, y todo empieza una vez más”. Oi que sí? Continuo respirant, i el que és més important, amb ganes de seguir lluitant, de seguir regalant somriures, que tu no has acabat, vida! Que sí, que sé que encara em guardes moltes coses bones. Confio en tu, i et dono les gràcies per avançat.