LA VIDA A POC A POC

Un estiu trist i calorós la vida va fer un gir i ens va portar la dissort. La unitat de cures intensives era freda i blanca com la roba dels metges. El sol de juliol no traspassava aquelles finestres opaques i fosques. Aquell fred se’ns va posar dins del cos, fruit de la por, la desesperança i les llàgrimes. No ens van escalfar les paraules de les bates de color blanc com la neu. Només les nostres abraçades, les dels amics i familiars ens consolaven i ens acollien. Era tan intens aquell fred que l’escalfor que ens oferien es tornava tèbia amb el contacte. Però vam seguir, a poc a poc, sense presses, no podíem córrer.
Un mes d’abril alegre i gens calorós la vida ens va portar un regal. La sala era blanca i neta igual que la roba dels metges. La llum primaveral entrava per les finestres transparents. No teníem fred. Si existia el paradís, allò era el més semblant. No vam necessitar paraules d’escalf, ni de consol. El fred havia desaparegut i les abraçades ens feien bullir d’alegria. La vida es va obrir camí definitivament i tot va començar de nou. Ara aprenen junts a caminar i a parlar, no corren, van xino-xano. Ells s’entenen només mirant-se i riuen de nosaltres que, embadalits, amb prou feines esbrinem què es deuen estar dient. I cada dia fan una passa més, a poc a poc.