DINS UN CÒMIC

La lectura havia estat sempre una sortida per lluitar contra els insectes que voleiaven pel seu cervell. Sabia que es tractava d'un estat transitori, que no es quedarien per sempre. Va pensar que no era res més que un sentiment, la por, a la recerca d'un objecte. Va decidir batejar-lo com una "nebulosa ben organitzada" i decidir lluitar de la manera més estrambòtica que mai havia imaginat.
El número 13 de la Rue del Percebe va ser el seu destí. Va estudiar el camí, sense necessitat de cap estri tecnològic, només una fotografia de l'edifici i un breu estudi dels seus habitants li va servir. Poc amant d'aquelles destinacions, va tenir feina a situar-se. Des d'un primer moment es va entossudir amb aquell veí que sempre sortia de la claveguera. Se'l sentia més proper, arran de terra, com ell hi anava de vegades. El que no recordava era com la portera li feia la vida impossible. Després va pensar en l'ascensor. Un lloc prohibit durant anys per la seva claustrofòbia, i ara un lloc d'ús habitual. Tanmateix preferia anar tocant de peus a terra tot i que sempre patia pensant que en qualsevol moment s'aixecaria la tapa de la claveguera i aniria a parar a "can pistrac".
Li va agradar molt l'últim pis, eren com unes petites golfes que recordaven una de les cases on va viure els primers anys de vida de parella. Tots aquells que hi feien cua esperant cobrar li van fer pensar en les que sovint veia a la capital barcelonina. També va pensar en temps passats, quan una mala temporada li feia somiar amb creditors trucant a casa. Però no es va plantejar pujar-hi. Primer perquè aquell ascensor no oferia cap confiança, sempre habitat amb tota mena de fauna, i segon i decididament, perquè no se l'hi havia perdut res tan amunt. Era millor quedar-se soterrat, entrant i sortint de les clavegueres. Era un camí fosc però més fàcil i si els insectes no marxaven, sempre es podia amagar tot somiant que no el trobarien, com quan era petit.