MORT I VIDA

Aquests dies ens hem enfrontat a la mort d’un animal de companyia. Hi ha qui se’n fot dels plors per aquests animals, jo no he fet mai, és cert, però no havia tingut l’oportunitat de comprovar-ho. La mort de la Guixa, la gata dels meus nets m’ha provocat sentiments de pena i m’ha fet vessar algunes llàgrimes. Plorava per la gata o pels meus nets que la trobaran tan a faltar? El cas és que he estat molt en la pobra gata que havia arribat al final de la seva vida, gairebé sense patir, amb els mateixos símptomes degeneratius d’una gata gran i acompanyada pels de casa seva: o sigui com una persona.
La meva filla m’explicava que el Pau i la Bruna havien reaccionat de la mateixa manera que ho van fer per l’avi... el Pau plora i plora sense consol, la Bruna li cauen llàgrimes però no para de fer preguntes sobre la mort. Aquesta vegada estava ben intrigada:
- El cor se li ha aturat, però i el cos?
- No pot desaparèixer encara que sigui amb una pastilla?
No deixa de ser una altra experiència de vida, enfrontar-se a la mort i no amagar-la. He comprovant que els drames no formen part de la nostra família. Som continguts i portem el dolor amb dignitat. El que si puc assegurar, ara ja, és que fins que no t’enfrontes a la mort dels éssers estimats no saps mai com reaccionaràs. I no hi ha escales de valors, cada dol es diferent i alguns són més portables que d’altres. De totes formes, l’altre dia, en un sopar amb les amigues va sortir el tema de com abandonar aquesta vida sense patir, i principalment sense fer patir als teus. Difícil tasca si no pots decidir per tu mateixa quan als animals se’ls sacrifica perquè no pateixin. La mort forma part de la vida, sense una no existiria l’altre, és la màgia de viure: arribem al mon formant part d’un altre cos, i marxem deixant empremta en altres cossos, en el millor dels casos. Però no és obligatori anar més lluny de nosaltres.