LA PINTORA AFICIONADA

La vida l'havia maltractat, però ella seguia pintant obres que ens recordaven pintors famosos i que se'ns feien difícils d'entendre. També pintava, finestres, portes i balcons sempre oberts al món esperant alenades d'aire fresc que l'omplissin de goig i de vida.

La mort ens la va prendre i ens vam quedar amb els seus quadres de mil colors i textures. Diuen que els Déus se la van emportar, però ella no creia en aquests Déus, la pintora aficionada no n'havia pintat mai cap. Ens consolàvem contemplant la seva obra i ens l'imaginàvem sortint per les finestres i balcons sempre oberts, tot somiant anar a trobar-la per aquests camins imaginaris.

No puc dir si va ser un somni, prefereixo pensar que va ser real, però un dia em vaig trobar dins d'un dels seus quadres. Perduda entre pinzellades de colors, trossos de roba reciclats i papers, amb algun dels seus escrits, que sovint enganxava en les seves obres, no trobava la sortida. Camins terrossos, ampolles de color blau de diferents formes, cares deformades, però sempre alegres, un saxofon de color verd, aquell que tocava el seu nebot, una pila de joguines antigues ben dibuixades, amb les que segurament havia jugat quan era petita. La seva absència, malgrat tot, era present en tot aquell garbuix que jo intentava destriar per poder trobar-la, jo volia la seva darrera abraçada. Una artista ha d'estar dins la seva obra, m'anava dient, segur que en qualsevol racó apareixerà. No la vaig trobar.

Les sales del museu estaven plenes a vessar. El pintor és molt famós i la seva obra s'exposa per primer cop a la ciutat. Entrem per curiositat i ens quedem aturats davant d'un dels quadres. M'acosto amb intenció d'entrar-hi però una onada de colors m'ho impedeix. La gent ens mira i no entenen què està passant. Allà, en un petit racó la pintora aficionada ens està obrint una porta, una finestra, un balcó, i finalment rebem la seva darrera abraçada.