ACARONANT

Plorava cada dia. De vegades pel dinar de l'escola, d'altres perquè li feia mal la panxa, o perquè tocava natació. Era petita i acabava de néixer el seu germà. Després d'uns mesos d'adaptació i, quan ja començaven a respirar un pèl alleugerits, una tarda surt plorant i corrents cap a mi diu: vull fer ballet.
Cinc anys tenia quan vam començar tot el ritual. Les classes, el tutú, les mitges i les sabatilles, les puntes encara no. No havíem passat encara ni dues setmanes quan, sortint de l'escola de ballet, diu que ella ja no vol anar-hi més. -- Ah no! Quan una cosa es comença s'ha d'acabar. I així va ser.
Van venir les classes avançades, ara ja si toquen les puntes, els festivals, el vestuari, aprendre a fer el monyo de ballarina, i els exàmens a la Royal Academy of Dance. Ens vam aprendre tots els passos de ballet, pliés en primera, segona, quarta i cinquena posició, Battements tendus, Battements dégagés, ronds de jambe à terre, petits battements sur le cou-de-pied, pas de bourre, adagio, arabesques. Tot un aprenentatge.
Després va venir una peregrinació per tota mena de teatres, auditoris, liceu, allà on hi havia companyies de ballet famoses, allà hi anàvem. Ens els vam aprendre de memòria la música, els pasos i sobretot els noms de ballarines i ballarins. Quins cossos aquests argentins, quines cames, quins braços el cigne negre, com pugen aquelles cames fortes de dones que semblen a punt de trencar-se.
Com costava, malgrat tot, desenganxar-se dels pares! Però va arribar una estada a Londres, a Covent Garden, i després algunes petites actuacions i moltes altres per la nostra geografia. La dansa ens va salvar.
Va créixer, es va fer gran i va superar les pors. I en una de les seves darreres actuacions vam descobrir com acaronava dins el seu cos, a ritme de Pas de bourre, un petit secret que ens havia volgut amagar fins aquell dia.