CARRERS MORTS

Només tenia divuit anys i va ser un dels milers de nois que van enviar a la guerra aquella primavera en què la República apuntava la seva derrota. No ho sabia però anava a participar en la batalla més sagnant d'aquella guerra fratricida. Es va trobar, sense saber-ho, travessant el riu en una barca amb un grup de companys joves, expectants i aterrits com ell.
Les primeres cartes que van rebre els seus pares parlaven de poca activitat bèl·lica. En un intent d'assossegar el seu patiment els mig enganyava. Però, com era que des del front arribaven tan ben escrites a màquina? Ben format en els anys de la República, el noi tenia una certa cultura i de seguida va passar a l'oficina mentre esperaven entrar en combat. Havien arribat, després d'una llarga marxa, carregats amb els pocs estris que tenien, una manta, plats i coberts i algunes de les viandes que, de tant en tant, enviaven els seus pares, i que bonament compartia entre tots els companys: aquí tot és de tot. El poble havia estat front principal des de l'inici de la guerra, va canviar diverses vegades de mans, primer va ser dels feixistes, després reconquerit pels republicans per acabar en mans dels guanyadors de la guerra. Els pocs edificis que havien resistit els continus bombardejos els van servir d'aixopluc i allà van instal·lar el seu petit món. L'ajuntament conservava els seus grans finestrals, a la plaça resistia l'estàtua d'algun personatge a cavall, cap d'ells conservava el cap que des del terra els semblava demanar un altre destí més reconfortant.
Aquella nit, una bala va travessar el pit de molts dels seus companys que van quedar allà mateix, al lloc on van caure. Ell va tenir més sort. Anys després va tornar al vell poble que conservava els seus edificis en ruïnes, muralles i parets de guix que s'aguantaven dretes en un estèril intent de conservar la memòria dels que allà reposen. Una arquitectura cadavèrica, un simulacre de la guerra, la història oblidada sota uns carrers morts.