La Reina- III Capítol (La secta d'Anubis)

LA SECTA D’ANUBIS

Una hora desprès els tres estaven al restaurant del Hotel dinant. Mentre menjaven en Felip tan sols va explicar alguna cosa del viatge de tornada però quan va arribar el cafè els dos doctors li van demanar que per favor els expliqués tota l’aventura...
- Tal com os he dit, varem demanar permís per pogué investigar el temple de Deir-el-Bahari. Teníem doncs dos mesos per davant per aconseguir trobar a on estava enterrada “La Reina”, que així varem anomenar a la Hatshepsut.
En aquells moments ens van dir que no hi havia cap més expedició que la nostra en aquell lloc. Estàvem neguitosos per iniciar la recerca, però no era tan fàcil saber a on es podia trobar la tomba.
Com el qui té els dies comptats, varem començar a investigar. No sabíem a on podia ser, per això iniciarem la nostre recerca pel començament, per la rampa que porta al temple. Era una bestiesa, potser sí, però era un lloc tan bo com un altre.
Així, buscant i no trobant res que ens donés la mínima pista de on es trobava la tomba, varem arribar a les dues últimes setmanes que ens quedaven per haver de deixar-ho córrer.
Les nostres investigacions estaven centrades en el interior del temple que està excavat a la muntanya de roca calcària. Les últimes esperances estaven allí en algun lloc, en algun petit racó que no acabàvem de trobar. Va ser llavors quan el nostre camperol va tornar a fer acte de presencia. Ens va dir que volia parlar amb nosaltres d’una cosa molt important. Desprès del que ens havia donat, vaig creure que com a mínim l’havíem de escoltar.
Varem anar cap a la tenda la Monique i jo, ja que érem els principals encarregats de la investigació i una vegada asseguts a dins, el camperol que s’anomenava Al-Kubrá, ens va començar a explicar una història que mereix un llibre...
- ... Desprès de que Hatshepsut acceptés el que l’hi havia proposat en Senenmut, tot va ser portat en secret. Tan sols ho sabrien Hapuseneb, el gran sacerdot i els esclaus que els portarien a la tomba i que es sacrificarien enterrats amb ells. La reina va ser temptada de dir-ho al seu fillastre Thutmosis III , doncs se’l estimava molt, però en Hapuseneb li va treure del cap. No podien dir-ho a ningú més. Desprès quan la Hatshepsut va desaparèixer Thutmosis III es va pensar que l’havia traït i influenciat per mals consellers oposats a la reina va fer que qualsevol rastre d’ella fos esborrat del regne.
Perquè no hi hagués cap escletxa en el que anaven a fer en Hapuseneb va crear una mena de secta que anirien guardant la tomba de la reina i que estaven conjurats, de generació en generació, fins el dia en que haurien d’aconseguir que la reina fos despertada i guarida.
A aquesta mena de secta els va anomenar “Anubis” ja que guardaven la tomba de la reina. Segons Al-Kubrá va ser Senenmut el que va suggerir la creació d’aquesta secta fins que fos el moment de despertar a la reina. I va ser ell el que va dir en quin moment hauria de ser despertada.
“S’acostaran a la tomba molts homes d’altres nacions, però tan sols un serà el que portarà a terme el que volem, el coneixereu perquè l’anomenaran “Muntanya”
Per això quan van saber que buscàvem la tomba de la reina, van investigar qui érem i desprès de moltes indagacions van fer el primer pas donant-nos el tros de mosaic que deia a on estava enterrada. Van seguir el que estàvem fent i en el moment oportú es van donar a conèixer.
Doncs ara en teníem un dels membres de secta Anubis a la tenda disposat a ajudar-nos a trobar la tomba de la Reina. A partir d’aquell moment tot va ser més senzill.
En tot aquell relat tan sols hi havia una incongruència. Ell ens parlava de Senenmut com a un plebeu i visionari, però segons els escrits trobats i desxifrats feia temps, en Senenmut era un important noble de la cort. Alguns investigadors li donaven tan poder com en Hapuseneb. Ho comentàrem amb la Monique, però tampoc era molt significatiu, podria haver estat un altre Senenmut o un nom semblant.
Tan la Monique com jo mateix ens pensàvem que ens donaria un plànol o ens diria senzillament a on era la tomba, però no va ser així. Quan li varem demanar a on es trobava la tomba, Al-Kubrá es va treure la camisa i ens va ensenyar l’esquena. Vam quedar els dos bocabadats, allí a davant nostra, tatuat a la pell, hi havia el plànol del temple i també el plànol de la tomba de la Reina i per a on si podia entrar. A més a més hi havia uns jeroglífics que no acabàvem d’entendre.
Vam fotografiar els plànols per poder fer còpies i així no haver de molestar a Al-Kubrá.
Com que estàvem desitjosos de trobar la tomba el més aviat possible, no vam esperar al endemà i amb les fotografies als dits, que havíem revelat ràpidament, ens vam endinsar al temple.
El Plànol ens marcava que a la paret del fons del temple hi havia l’entrada a la tomba de la Reina. Uns moments desprès estaven al davant, però allí no hi havia cap senyal de que si pogués entrar.
Al-Kubrá no havia entrat mai a la tomba de la Reina, però de pares a fills havien passat l’advertència dels perills que allí hi havia i que el que hi entrés, sinó els sabia, moriria. Tan sols hi podria entrar l’home anomenat “Muntanya”.
Com podeu suposar era un honor ser el primer, però els perills quins eren? I això és el que vaig demanar a Al-Kubrá i ell va parlar com si recités una oració de memòria...
“La Reina ha dit que la Roca del Déu Ra has de prémer si vols obrir la primera porta. Per on ha passat la serp has d’anar i al arribar a la seva llengua el camí on és el teu cor has de seguir. Quan arribis a la porta de la veritat tan sols l’obriràs amb el teu nom.”
No me’n sabia avenir, després de tants maldecaps, ara tot el futur de l’excavació estava en un trencaclosques. Li vaig demanar a Al-Kubrá si sabia que volia dir, però ell no en tenia ni idea, tan sols els Anubis guardaven el temple a on hi havia la paret de l’entrada a la tomba i recitaven aquest trencaclosques des de temps immemorial.
Vaig mirar la fotografia que teníem, per intentant esbrinar com es podria trobar l’entrada a la tomba. Davant hi havia tota una paret amb jeroglífics que explicaven parts del llibre dels morts. Tot era perfecte no hi havia cap error, cap escletxa a la roca, res de res. Tots estàvem amb cara de “gilipolles” mirant una paret, quan la Monique va donar un crit com si despertés d’un malson...
- Ja ho tinc! Mira al final de la fotografia hi ha uns jeroglífics que no tenen ni cap ni peus.
- Si, ja els havia vist, però em pensava que els havien escrit per error o que estaven equivocats, i...?
- Doncs crec que són la clau de l’entrada. Li contesta la Monique.
- La clau de l’entrada?
- Si! Mira, cada dibuix que hi ha a la fotografia també està a la paret. Primer “la llesca de pa” desprès “el ibis negre” llavors “la boca” i “l’ull” i per últim “el Sol sobre l’horitzó”
- És veritat! Mirem si hi ha alguna cosa de cada signe a la paret.
Varem netejar cada signe i ens adonarem que cada un d’ells era com una mena de quadrat aïllat de la resta. Seguint el mateix ordre vaig prémer el primer quadrat “la llesca de pa” i es va enfonsar. Vaig fer el mateix amb cada un dels altres i tots es van enfonsar. Tots vam quedar a l’espera de que passés alguna cosa, però no va passar res.
Vaig estar mirant les figures del jeroglífic uns moments i llavors em vaig adonar del error. En l’escriptura egípcia tan és pot llegir de dreta a esquerra com al revés i tot depèn de com estan dibuixades algunes figures. Tan sols n’hi havia una que ens donés la direcció de l’escriptura i era “el ibis negre” i aquest mirava a l’esquena. Així ens havíem equivocat en la direcció de l’escriptura.
Vaig tornar a prem-me’ls en la direcció correcte i quan vaig fer-ho amb l’ultima figura tota la paret del fons es va obrir com si fons el teló d’un teatre. Tots varem quedar gelats. Davant nostra hi havia una habitació buida i al fons tot de jeroglífics.
Anàvem a entrar, quan en Al-Kubrá ens va cridar que no podíem entrar tots. Tan sols l’elegit tenia l’honor de la troballa.
Sinó hi havia cap més remei, jo sol m’enfrontaria amb la tomba. Vaig agafar una fulla amb l’oració que havia recitat Al-Kubrá una llanterna i vaig entrar...