La llibreta

LA LLIBRETA



Els meus cunyats em van regalar una llibreta per Reis. Una d'especial per escriure els meus contes. Aquesta en la que escric ara mateix: tapes de cuiro, gravades; fulls de color os amb incrustacions de petits pètals i tiretes de paper d'alumini brillant; relligada a mà i amb uns cordonets per tancar-la.

En veure-la vaig pensar: "Hauré d'escriure poesia", perquè en una llibreta tan especial només es pot escriure poesia, o prosa poètica o algun text per l'estil. Però no en sé jo, de crear poesia, sóc prosaic en el sentit més literal del mot; per això anava deixant de banda la llibreta, dilatant el moment de posar-m'hi.

"Que no escrius a la llibreta que et van regalar?" De tant en tant la dona me la feia present. Amb el pas dels mesos i com que la tenia arraconada ella insistia cada cop més: "Amb la il·lusió amb què te la van regalar! Escrius en qualsevol paperot abans que a la llibreta". Un dia, per mantenir la concòrdia familiar, la vaig agafar i hi vaig escriure a la primera pàgina el nom i el telèfon (per si algun dia la perdia). Assegut, davant la llibreta oberta per la segona pàgina em vaig disposar a crear. Al cap de mitja hora de contemplar la pàgina buida -color os, incrustacions de pètals carbassa i brins platejats- vaig haver de plegar. No se m'acudia cap idea per a un poema o una prosa poètica o lírica o qualsevol altre mena d'escrit que s'avingués amb una llibreta tan especial.
Hi ha escriptors que els costa de trobar un tema o un argument sobre el què escriure. No és el meu cas. Posar-m'hi davant un full en blanc i venir-me al cap unes quantes idees tot és una. No em resulta, doncs, difícil pensar una història; la meva dificultat ha estat sempre acabar-la, quedar prou satisfet del que he escrit i donar-la per tancada.

Ho vaig intentar unes quantes vegades sempre amb el mateix resultat: em quedava en blanc davant la pàgina en blanc i perdoneu-me la redundància poc elegant però eminentment descriptiva.

Avui, mentre m'estava parat com un estaquirot, bolígraf negre en mà, davant el full buit he recordat la història del meu amic Jordi.

Érem una colla d'amics, teníem al voltant de 20 anys. Entre tots el més alt, atlètic, simpàtic i seductor amb les noies era el Jordi. Tota la colla n'estàvem orgullosos del Jordi i de les seves conquestes. Cada cop que anàvem a la discoteca li seguíem les maniobres d'aproximació a les noies i celebràvem, com si fos un triomf propi, cada cop que se'n lligava una. Penso que en això els homes som diferents de les dones i ni l'enveja ni el despit ni cap altre mena d'emoció negativa té cabuda en la ment masculina quan un amic triomfa.

Tenia tant d'èxit el Jordi en les seves conquestes que fins i tot vam haver de canviar de discoteca ja que l'habitual la tenia massa treballada.

El primer dia de la nova discoteca el Jordi de seguida va detectar una noia de campanetes. Alta, prima, cames llarguíssimes, pits grans i ferms, cabellera rossa i ulls entre blaus i grisos. Mentre el Jordi i la noia parlaven -ella somreia amb calidesa, a més era simpàtica!- nosaltres els contemplàvem a distància. La vam batejar: Barbie.
Aquell dia la noia va marxar d'hora, era una estudiant estrangera, del Comenius i tenia un examen en un parell de dies, però van quedar a la discoteca el dissabte següent. Els de la colla estàvem entusiasmats, sentíem un orgull profund, encara que vicari, per la imminent conquesta.
Arribà el dissabte, tots vam anar a la discoteca i la noia, Frida/Barbie, també hi era. El Jordi es va apropar, van parlar, van ballar, es van besar i al cap d'una estona van marxar. "Espereu-me on sempre", ens digué el Jordi mentre sortia.

Ja clarejava quan ens en vam anar, bastant entonats, al bar on solíem concloure les nostres farres i allà vam esperar el Jordi. Endebades, no es va presentar. "Això sí que és una nit de passió", va concloure algú i ens en vam anar a dormir, cadascú a casa seva.

El diumenge a la tarda vam començar a trucar-nos i a trucar al nostre amic. No ens agafava el telèfon. "No pot ser que encara hi estiguin ficats", ens dèiem. "La mare sempre diu que si n'abuses agafes la tuberculosi", deia un altre amic, mig seriosament mig en broma. Ja era el vespre quan no vam poder més i ens vam presentar a casa del Jordi. Era allà, al seu pis de solter, però sol. Feia un posat estrany. Ens va treure unes cerveses i al voltant de la taula va sorgir, inevitable, la pregunta: com va anar?
"Malament", contestà el Jordi. "No va voler rollo?". "I tant que va voler, vam venir aquí de pet". "Llavors?". El Jordi feia un posat entre trist i preocupat. "No vaig poder". "Què?". "No vaig funcionar, no va haver-hi manera". "Potser havies begut massa". "No, ja sabeu que gairebé no bec". Es va fer un silenci incòmode. El Jordi va continuar: "No m'ho explico, mai m'havia passat una cosa semblant. Una vergonya espantosa". Algú va preguntar: "I ella?". " Molt comprensiva, m'ha dit que no passava res, que un altre dia aniria millor. Ho he arreglat com he pogut , digitalment, ja m'enteneu".

Al voltant de la taula bevíem cervesa i callàvem. Igual que les victòries del Jordi eren de tots aquest fracàs també era de tots i ens deixava enfonsats i amoïnats. "I no quedareu més?". "Divendres, hem quedat pel proper divendres". Un sentiment d'alleujament ens envaí. El divendres tot se solucionaria i el Jordi i tots nosaltres clavaríem ben alta la bandera.

Com suposo que ja heu endevinat el divendres va tornar a ser un fracàs. "No ho entenc, si és perfecte, no sé què em passa", es queixava el Jordi cada cop més enfonsat. "Potser és massa freda, aquestes nòrdiques ja se sap" apuntà algú. "Què va! És apassionada, carinyosa, simpàtica...és tan perfecta en el caràcter com en el físic". "Potser hauries d'anar al metge". Tots vam mirar horroritzats l'amic que s'havia atrevit. Mai aniríem al metge a explicar-li que ens havíem tornat impotents!
La cosa acabà malament. Després d'un parell de fracassos més la noia li insinuà que no es podien veure més, que tenia exàmens. Al cap d'unes setmanes marxà al seu país.
A la colla tot havia canviat, el Jordi ja no era el mateix, havíem perdut el nostre líder simpàtic, pocavergonya i triomfador.

Aquell estiu, al cap d'uns mesos que la Frida/Barbie tornés al seu país el Jordi va conèixer una altra noia. Era atractiva però quedava molt lluny de l'ideal de bellesa de la nòrdica. Baixeta, camacurta, de malucs amples i amb tendència al sobrepès. Resultava simpàtica però se li endevinaven rampells de mal geni.

La nit que tots dos van desaparèixer plegats de la discoteca la colla ens vam concentrar altre cop al bar de sempre tot esperant notícies. Una espera tensa i preocupada, no alegre i alcohòlica com altres vegades. Ja es feia de dia i ens retiràvem cap a casa quan aparegué el Jordi amb un somriure als llavis. "Què tal?". "De primera, tres vegades". "I ella?". "L'he deixada rendida, mai havia vist res semblant, m'ha dit". Ens va convidar a una ronda i tots vam brindar per la nostra recuperada potència. "I l'altra? Què devia passar?". "Era massa perfecta" contestà el Jordi i ja no vam parlar mai més del trist episodi.
I aquesta és la història que m'ha vingut al pensament mentre intentava escriure un text poètic en aquesta llibreta massa perfecta.

Potser seria bo d'acabar la història com ho fan a les pel·lícules, tancant la peripècia vital dels personatges. El Jordi va continuar amb aquella noia, Mireia es diu, i no fa gaire han tingut bessons. Els de la colla ens veiem de tant en tant: als casaments de cadascú, en alguna sortida de les famílies, però la realitat és que ja res no va ser igual després de la història amb la Frida/Barbie, aquella noia massa perfecta.