Gira't, el mar et porta un regal

de sensibilitat...
Un poema al voltant d'una senzilla imatge, un noi, uns ulls, un reflexe marí... però complexe de transcriure i que tu has brodat...

El més difícil és que sembli senzill... Això m'ho va dir un relataire i la frase m'ha vingut al cap en acabar de llegir el teu poema...

Un títol tendre, malgrat ésser imperatiu...

petons

angie

No tinc comentari perque m'he quedat sense paraules. Que senzilles son les coses quan les coses son senzilles... Gracies per tantissima tendresa! Corroboro al senyor Brown amb que segur que el joc de llums del mar evocat als teus ulls devia ser el motiu de l'espectacle.

una abraçadassa!

m

Un poema molt maco. M'agrada això d'escriure un poema a una persona pel sol fet d'estar allà, i sense coneixe'l veure tantes coses en la seva mirada, imaginar el perquè dels seus gestos i intentar esbrinar els seus pensaments.
Estimes molt el mar, i això és nota... potser el noi ho va percebre i per això et va mirar, per veure el mar a través dels teus ulls, en veure el mar reflectit en la teva mirada, el va sentir com mai ho havia fet i no va gosar mirar-lo directament per no espatllar aquella visió, i mantenir aquella imatge neta, si més no, fins l'endemà...
O potser... en mirar-te va veure tristor, la tristor que senties per ell, i va preferir somriure't per intentar reconfortar-te, abans que mirar la bellesa del mar...
Qui sap, potser si que el noi no mirava el mar perquè ni s'adonava que estava allà esperant la seva mirada per fer-li un regal, o potser no gosava mirar-lo perquè el mar l'intimidava amb tota la seva immensitat...
M'ha agradat molt com expliques el que et va fer sentir aquell noi, transmet tristor i una mica de compassió...
"lliure de no saber la veritat"... si la veritat ens fa mal, per què no podem aparcar-la i gaudir de la mentida?

una abraçada i un petonet,
Jordi.

extrema. L'he llegit tres, quatre i més vegades i en cada una d'elles el cor se'm trasvalsa. Una mirada innocent i tendre d'aquesll noi ha de ser un tresor inimaginable. Recordo, ..., i ,....
Impressionant d'emoció i molt ben escrit. M'ha encantat. Mmm, "...joc de llums", preciós.

Fa tristor pensar en la pròpia impotència quan et trobes davant d'aquestes persones meravelloses, plenes de bondat i puresa, per què voldries abraçar-les i t'aguanta la incertesa de saber si el teu gest serà oportú. Però jo penso que en el seu candor, en la seva ignorància del que els envolta, hi rau justament els seu benestar i els fa menys feixuc el pas per la vida. I segons com potser ens caldria aprendre una mica d'ells...
Al teu poema, a banda de descriure-hi la tendresa que et desperta amb molt d'encert, hi ha encant. M'ha agradat.

Fins aviat!


(Al respondre el meu comentari dins la pàgina del teu poema i no en un de meu, no l'havia vist i per això no t'havia contestat. Perdona.
El quadre de Klimt que esmentes sobre les serps, també em va inspirar un poema. Es curiós per què aquest artista m'inspira en tots els àmbits. Fins amb les joies! He fet collars, arracades, anells... totes amb el seu decorativisme.)

Hola Lavinia!
Aquest noi del tren, té deficiència mental. I per la seva noblesa d'infant vaig fer aquest poema. Tant debó sàpiga q el mar li dona un regal cada cop q el mira...
Amb tot, sent la veritat del poema, és bonic q tothom l'interpreti com vulgui... fer-se'l seu...
fins aviat!

no veus res. És tanta la tristor que portes dins que ni tan sols t'adones de les coses boniques i bones que hi ha al teu entorn. Això és el que li deu passar al noi del teu poema que no ha vist "el joc de llums de la mar"

Un petó.