Galopant en la nit

Es perdia cada nit en l'horitzó, pujada en un cavall blanc com la neu. En arribar prop de la mar, endevinava breument la salutació dels darrers reflexes de la posta de sol, que s'esvaïa poc a poc, diluint-se en la foscor del vespre.
Ella somreia i els seus ulls verds, tenien la força dels mars i dels cels colpejant les roques.
Galopant per la vora del mar, la sorra es deixava anar i la brisa plorava llagrimetes d'aigua amb sal, que mullaven els seus llargs cabells negres de nit inabastable. Esdevenien petits estels menuts que l'acompanyaven en el seu estrany camí.
Buscava el misteri que bellugava el món, el secret dels astres, de la pluja, del vent, del mar, del dia i la nit...
El rellotge amagat que regia l'univers.
I cada nit, pujada en el seu blanc i fidel cavall, galopava per indrets desconeguts, protegida només per l'escalfor del seu cor, on no hi cabien temors ni dubtes.
No defallia en el seu intent, era tossuda i constant, desafiava les lleis de l'evidència.
Volia descobrir les coses per si sola, mirant-les des dels seus propis ulls, interpretant-les sense la influència de res ni ningú.
No era pas massa gran, tot just havia deixat, feia ben poc, de ser una nena i encara duia un reflex innocent envoltant el seu cos de primavera florida.
Però els seus ulls, tenien un esguard valent, del qui no retrocedeix quan cerca quelcom important. Els seus pits menuts i preciosos, desafiaven com petites llances, el vent picardiós que l'acaronava.
La lluna encisada, deixava anar les seves mans juganeres i l'amoixava, convertint el seu rostre en un esclat de llum.
Per a ella, cada moment era preciós i no volia aturar-se a mirar endarrera.
Amb el pas de les nits galopava incansable, formant part de tot allò que veia.
S'havien emmagatzemat en les seves assedegades ninetes, les imatges més meravelloses que mai hagués gosat imaginar.
No era tafanera per naturalesa, ni desitjava abastar-ho tot, només volia comprendre l'esperit que s'amagava darrera de tanta perfecció.
Sense protecció, sense un cavaller que li obrís camí entre la nit, es perdia en el vent i la mar, en ànima i cos. S'engolia els núvols baixos, galopant ferotge i en els seus ulls, s'hi formaven bassals d'emoció.
Potser algun dia, en haver recorregut milers de nits, duria joiosa la lluna dibuixada en el dolç ventre i en la profunditat dels seus ulls, l'encís del qui ha comprés la màgia dels ritmes i les cadències amagades en cada ínfim racó de l'univers.
Ara, mentrestant i sense saber-ho, guardava a bon recer dins del seu cor jove, virginal i fort, els batecs de la música inèdita de la fusió de tots els elements...