Fred gener

Un relat de: filladelvent

Em va dir prou la nit d'un dissabte de gener. Feia fred, i m'ho deia mentre caminàvem acompassades, mirant-nos els peus que anaven al mateix ritme. Després, escrutàvem l'horitzó, que a mesura que avançàvem es tornava fosc i espès. S'acabava l'asfalt i la il·luminació, i començaven els camins de terra. Ens vam parar al límit: a una banda asfalt i llums blanques; a l'altre, un camí fosc i polsenc.
Em donava explicacions d'aquella decisió asseguda al meu costat, sense mirar-me ni un moment. Jo l'escoltava atenta, però a l'hora estava absent.
"Jo… jo sóc ja una dona extraviada i perduda a la mala vida. Però tu… oblida-ho tot i comença de nou."
Ella no em mirava gens. Jo callava.
Em feien fàstic aquelles paraules… ¿Però és que realment es creia tot el que em deia?
"Tu ets guapa i jove, trobaràs un bon marit i tindràs fills."
No entenia res del que em deia. Però és que no ho comprenia? El nostre amor era molt més fort que aquelles bestieses! Em va dir que jo encara era molt jove, que encara podia reconduir la meva vida i oblidar aquell parèntesis brut i estrany de la joventut. Perquè tan sols havia sigut això: un engany, una fal·làcia que havíem construït en l' ignorància i l'embriaguesa dels anys temptadors de la vida.
Però és que no ho veia? Ni la societat, ni les dones mirant-nos de reüll al carrer, ni els rumors i les males paraules, ni l'època en què ens havia tocat viure ...
Res! Res podria derribar un sentiment tan arrelat com el nostre!
Per dins em foradaven totes les paraules, m'obrien ferides impossibles de tancar. Però per fora... immòbil, no vaig dir-li res.


II

L'endemà de la feta tot era boira. Quina ironia!...perquè no sols al carrer res era clar. Hi va persistir cinc dies, aquella boira espessa i blanca, i amb ella, un dolor intens em torturava. Un dolor agut quan obria els ulls i mirava amunt forçant-los; un petit destorb quan fitava cap avall, al full, amb els ulls ametllats.
Era aquí, sobre les parpelles i sota les celles...
I era a dins, com si la natura, entre el dolor i la boira, s'hagués confabulat contra mi perquè no pogués veure res del que succeïa...
Bé, confabulat contra mi, no. M'hagués ajudat i s'hagués apiadat de mi, ja que tot el que passava era millor no veure-ho.
Així, durant aquell període de temps, no vaig fer gaire cosa més que compadir-me durant el dia (la major part del qual el passava a casa), i reposar (mai dormir; m'era impossible) durant la nit, amb els ulls closes, sense pensar i sense moure'm.
Aquest parèntesis de cinc dies es va acabar aquella tarda assolellada en veure-la.
M'hi vaig passar tantes tardes més, assentada des del balcó, esperant que ressuscités la seva imatge divina... molts instants, molts anys. I ella va passar cada tarda, durant set anys, a l'hora punta d'anar a treballar. Ella sabia que l'observava, i no podia evitar de girar bruscament el cap cap al balcó de casa meva i, per un instant (fugaç i quasi imperceptible) les nostres mirades es creuaven com quan érem joves, al seu pis de Cambrils, mentre ens despullàvem suau i lentament. Molt sovint hi penso en aquell llarg estiu que va durar el nostre amor; nits a la platja, albes al port, matins a la terrassa i vespres al llit. Oh, sí, recordo amb precisió aquells dies: ella adormida als meus braços i la meva ment plena de la màxima convicció que l'oblit no seria possible.


III

I no ho he fet, no l'he pogut oblidar.
Ara sóc una fadrina de trenta anys morta de fàstic, tancada en un pis en què, per inèrcia, cada dia ho netejo tot de dalt a baix. Però això sí: tot i no lluir-los més que per anar al mercat, dos cops per setmana vaig a la perruqueria a rentar i marcar.
Hi vaig des d'aquell gener de fa tants anys, quan la vaig veure tan atractiva lluint aquella preciosa cabellera...
Encara espero algun dia trobar-me-la. Vaig cada vegada en una perruqueria diferent, preguntant si ella és clienta del lloc establert.
Llavors em diuen que no, m'assec amb resignació, recolzo el cap a la pica i deixo que em rentin el cap.
Un dia ens creuarem en una perruqueria, jo sortiré i ella entrarà. Jo només li comentaré si li agrada el meu nou color de cabell...
Llavors s'arrepentirà d'haver dit prou aquell gener.

Comentaris

  • L'amor ha de ser mutu...[Ofensiu]
    filladelvent | 25-06-2005

    Només la protagonsita està enamorada i ho estarà sempre, l'altre dona va sentir que l'havia d'abandonar, i no hi ha més. És un amor frustrat, com el de "te deix, amor, la mar com a penyora" de Carme Riera: la història de dues dones que s'estimen i no poden seguir amb la relació perquè una d'elles no vol fer mal a l'altre. Realment, la societat no és la d'avui, però tampoc he volgut ambientar-la en un moment ni espai concrets.
    Gràcies pels comentaris!

  • Interessant[Ofensiu]
    BJG | 22-06-2005

    Interessant perspectiva, t'expresses molt be i la societat, com sempre, culpable del mal de dos persones que nomes volen un amor. Ànims i segueix escrivint.

  • LA PASSIO NO HO ES TOT[Ofensiu]
    camarassa | 20-06-2005 | Valoració: 8

    M'agrada l'estil en que has escrit el relat, encara que la situació que expliques avui en dia costaria d'entendre, allò de la societat en contra d'una amor homosexual. No entenc perquè la deixa. Suposo que si ho enmarquem als anys del franquisme o de la Transició tot lliga més. Avui en dia, dues dones que s'estimen poden lluitar sense gaires entrebancs per la seva passió. M'agradaria que continuessis el relat, i que acabessin juntes amb algun fill, l'amor supera els obstacles, o no? O potser no és un amor veritable.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: