Savi de banquet d'albereda (exit/fracàs)

Rodant pel món vaig conèixer un savi d'aquells de banquet d'albereda. Arribava d'hora per escalfar-se amb els rajos d'un sol càlid que reconfortava els seus anys hivernals. Junt amb altres savis, de banquet de passeig de poble, repassaven les seues vides curulles de necessitats, de treball fins a l'extenuació i tristesa, molta tristesa...per la gent estimada que ja no estaven entre ells, per les il·lusions frustrades, per la impotència en la que s'havien vist davant de les injustícies amb les que la vida els premiava.
Un cop aquell savi en digué: "Ara que soc vell, que les forces em fallen, que la mandra em senyoreja; ara és quan tinc rampells de saviesa. Però també, ara és quan els meus fills i nets em tenen com a un vell rondinaire, cabòries de iaio en diuen ells. Em recorden a mi dient: que conta ara mare? S'ho explique i es riuen de mi: veus avi, el que dius són coses de vell, ara són altres temps. Això, això mateix li deia jo a ma mare. Ara que jo soc l'ancià comprenc el significat d'aquelles sentències de vell."
"Morint i aprenent però, com diu aquell, a la vellesa estic ensenyant-me a callar, és ara que he viscut moltes experiències quan puc reconèixer, amb humilitat, que encara en desconec moltes més. He comprés que cadascú té dret a cometre les seues equivocacions, qui soc jo per estalviar-se-les?"
Observe al vell savi de banquet d'albereda, l'imagine vestit amb túnica, amb una barba llarga i blanca, com un vell filòsof grec, assentat en un banc de pedra en el camí entre Atenes i el Pireu dient com Sòcrates: Sols sé que no sé res.
Continue el meu camí, atent a un nou llampec de saviesa humana.