Fins a la llum i ja està.

No vull més llàgrimes, no vull més cares tristes. No vull sentir el buit que hi ha dins meu, no ho vull fer, no vull viure amb ell. Faré com si res hagués passat. Fingir? Pot ser. En aquests moments faria qualsevol cosa per sentir-me millor, qualsevol cosa, important o no, posible o impossible.

Vull fer-me de pedra, però també sentir la vida que hi ha al meu voltant. I dic vida a totes aquelles coses que estàn plenes de color, d'alegria. Sense rencors, tot amb sentiments, amb emocions. Ser la única pedra que pogués sentir-ho tot, però alhora que volguéssin ferir-la encara es fés més forta. Tan pur com un diamant, però no tan bonic.

Ser jo mateixa, res més, i ho seré. Caminaré, no m'aturaré, ni els altres ho podran fer. Pensaré en el que vulgui. Sentiré el que em deixin sentir, res més, ni res menys. Seré el que el meu destí em dicti, faré el que els meus instints em mandin fer, existiré fins al final d'aquest camí, quan la llum m'acollesqui en els seus braços.