Et cerc, amic, sota un domàs de plom...

Fins i tot l'amargor, el penediment, pot ser dit amb bellesa. Un poema, em sembla, escrit des d'una profunda, dolorosa, aclaparadora, aflicció.
Més que una mortificació, és un alliberar-se d'aquella angúnia, amb una reflexió contundent, precisa. Tanta crudesa, aspror, culpa, escampada en paraules tan justes, que confegeixen al poema una bellesa que astora.

Magnífic, company.
Salut.

el teu poema. Confeso que l'he llegit amb l'ànima encongida i el record, a voltes, em marxava cap a situacions i moments viscuts. Equivocar-nos forma part de viure, i aprendre, si es pot. I adonar-nos que ho hauríem pogut fer millor potser és el que ens apropa als que han marxat i ens permet mantenir aquest enyor a flor de pell.
Ha estat una delicia llegir-lo, de debó.
Una braçada

i rellegit i avui he continuat. Profunds sentiments, entre ells el de pensar que no es va respondre quan es demanava quelcom( sentiment de culpa?) ...no diré res perquè està tot dit. Remou moltes sensacions

i que pesat és aquest domàs de plom!

Arribo a aquest poema -traspassador i trasbalsador- ja tard, ja passat el dia de Tots sants, però just quan la mort ha tornat a picar a prop meu -van tres morts entre amics i coneguts en dues setmanes escasses-. Arribo gràcies als comentaris que ja m'han precedit.
Quallat d'impressionants imatges de la mort, em comforta en la seva tristesa d'impecable factura poètica.
Gràcies, doncs,

franz

L'enyor com a company de viatge, com a úlcera que cou a l'ànima i de la que no se'n vol curar, que molesta i conhorta alhora.
Hi ha versos fantàstics, Anagnost. Em sembla un poema cru i dolorós, però alhora valent i càlid, que extrapola la distància i el temps, per arribar a estrènyer les mans de l'amistat, el més fort possible.
Quina pena tan gran té el poeta! és realment impactant...

petons!

angie

perfectament tres factors: La pluja, l'enyor i el dolor. Aquest domàs de plom (quina bella imatge pel dia gris i plujós) és l'embolcall on trobar un moment per sentir intensament, per recordar a qui vam estimar i potser, plorar-lo.
Un escrit preciós.

Versos potents i sincers.
Un bell clam de penediment i enyor.
Tots els que hem perdut gent estimada hem patit aquesta frustració que tu tan bé descrius.
Una catarsi per a tu i un plaer pels qui et llegim.
Una abraçada

solituds amarades d'enyors, d'instants perduts a la memòria que desdibuixa els records i els afebleix.
Consciència del passat mostres en aquest bell poema.

he llegit el poema i el cor se m'ha encongit. Com tantes altres vegades m'he trobat amb les paraules justes que jo hauria volgut expressar en alguna situació concreta. I avui, per molts motius, m'ha resultat una experiència assossegadora.
Meravellosos aquests decasíl.labs.

Vinc i veig que a tots dos la data ens ha portat records de paraules que van quedar per dir.

En el teu cas, has expressat el desconsol amb paraules bellíssimes i plenes d'una salvatgia sincera que, junt a la imatge sobre la teva biografia, m'han portat a un estrany estat anímic.

Després de diverses lectures, només puc dir-te que aquesta consciència del buit especial, distint a qualsevol altre i de mides concretes, que ha deixat una persona, aquest sentiment que l'omple és el major regal que es pot fer a la seva memòria, a la vostra relació diferent de cap altra.

Ara t'envio una abraçada que conté un cabal d'afecte,
Unaquimera

Amic Jaume, li donen un pòsit de clàssic. Ës un poema cru, brutal, i a més a més, sé del que parles. També he perdut un amic i, com molt bé dius, jo li vaig dir:
"Te n'has anat cap al lloc de l'oblit
i ja no sents allò que no et vaig dir..."
Què hem de fer? La vida és així.

Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

...és crua. Comporta soroll de motors als quals els hi falten peces. La soledat contemplada des de l'exili en la vida quan preferiries canviar de món per retrobar-te amb aquella persona... . Els humans tendim a no expressar-nos quan cal. Si la vida fos un joc... . I, finalment, el sentiment que hauria de dur al plor, i després a una nostàlgia que s'ha de fer positiva. La indiferència, si és sofriment... . L'enyorança pot semblar un càstig de Déu.

No sé si el cas és real... espero que no.

Una salutació efusiva a través dels cables


Sergi

Esta tan ben aconseguit que m'ha dut on el meu pensament no volia anar. La mort d'un amic es molt dolorosa....
J.Lluís Cusidó i Ciuraneta