ESPAI VITAL

ESPAI VITAL

Lluís Julian Barrachina


L'Alfred es mirava el despatx i el veia bé, atapeït d'objectes, però bé. Li agradava, era el seu espai. Potser si en disposés d'una mica més, d'espai, podria distribuir millor les coses. Massa amuntegament i massa barreja, diria molta gent, les coses personals barrejades amb les de la feina. Feia una estona algú havia agafat una escala i havia mirat per la finestra. No sabia qui, no l'havia vist bé, només havia vist una cara deformada per una ganyota de sorpresa, d'incredulitat, mirant a l'interior del seu despatx, espiant el seu món. Ràpidament havia tirat les cortines i després les persianes. Ara tenia tots els llums encesos i resultava una mica trist, en ple dia, disposar de tan poca llum.
A l'Alfred ja li estava bé tenir totes les seves coses a la vista. El que més li agradava del despatx era que no hi havia res d'orgànic. Vidre, plàstic, metall, paper, tot inorgànic, estèril, pur. Arxivadors, roba, estris personals, records, els set expositors de la col·lecció de minerals,.. Fins i tot els quadres, que havia portat de casa i que omplien de gom a gom les parets, representaven paisatges marins amb postes de sol, abstraccions terroses, cristalls fotografiats amb lents d'augment o dunes d'algun desert deshabitat. Tota la maquinària d'informàtica era de plàstic i metall. La porta era de fusta, però ara estava tapada per un gran armari. Per altra banda difícilment es podia considerar com orgànica una vella porta de fusta.
Ara, a més, com que havia traslladat el gran armari fins darrere la porta, quedava una mica d'espai lliure. Fins i tot podia caminar: dues passes fins a la paret i dues passes de retorn fins a la taula. Les cadires per a les visites, dues, que abans estaven davant la taula, les havia posat damunt l'armari, ja feia molt que no tenia cap visita al despatx. Estimant que les quatre passes, dues d'anada i dues de tornada, feien uns tres metres va calcular que si feia aquell camí unes 300 vegades hauria caminat un quilòmetre. Posem que ho fes 300 vegades al matí i 300 a la tarda, això representava uns dos quilòmetres diaris. Qualsevol es podia mantenir en forma fent dos quilòmetres cada dia. No calia anar al gimnàs, fer natació, res de tot això. ─Fa exercici? ─li preguntaria el metge. ─I tant! ─respondria─ Vaig de la taula del despatx a la paret i hi torno unes 600 vegades cada dia.
El van interrompre els pensaments. Darrere la porta se sentia xerrar. Tot el matí que feien el mateix. Primer van ser veus sorpreses i curioses, després enfadades, ara eren imperioses. Veus cada cop més imperioses i més enfadades. Xiuxiuejaven i, després, en un to més alt es dirigien a ell.
─Surti, Alfred, i parlem-ho ─Deia una veu que pretenia ser convincent i amistosa però que traspuava irritació i mala llet.
Encara que cridaven fort les veus se sentien llunyanes. La sòlida porta i l'armari que hi havia posat darrere ho esmorteïa tot. Tenia un arxivador antic, ple de roba que potser podria posar darrere l'armari, per fer més forta la barricada. Amb molt d'esforç el va anar apropant. Primer un extrem, arrossegant-lo, avançant un pam, i després es posava darrera l'altre extrem i feia avançar aquest costat el pam corresponent. De mica en mica, amb molt d'esforç, el va posar a tocar de l'armari. Un cop acabat va pensar que hauria estat més fàcil buidant-lo primer.
─O surt o haurem de prendre una determinació ─Deia la veu autoritària del director.
─Expliqui'ns què li passa, segur que el podem ajudar ─La veu pretesament tranquil·litzadora del metge de l'empresa.
Què hi feia el metge de l'empresa, allà? Ell no estava malalt, es trobava millor que mai, si el deixessin tranquil estaria de meravella, com mai s'havia sentit en la vida.
També trucaven per telèfon. El primer cop el va agafar. Era el gerent, el seu cap directe.
─Mira Alfred, això no pot ser, és ridícul, ens estàs posant en una situació molt difícil ─El gerent volia ser amistós però traspuava preocupació─ Ho hem de solucionar i quan més aviat millor. No compliquis més les coses, surt ara i tots oblidarem el que ha passat ─Segur que pensava que el culparien a ell pel que feia el seu subordinat.
Va penjar el telèfon i ja no el va agafar més. Ells, però, no es desanimaven i trucaven cada deu minuts.
El món s'havia reduït a Ells i l'Alfred. Ells eren tots els altres, més enllà d'aquella porta, l'Alfred era l'únic habitant d'aquell món, d'aquell univers més endins de la porta. L'univers perfecte, pur, inorgànic del seu despatx.
El director, el gerent, tots, eren unes mones primitives i grolleres. Que no sabien que l'empresa havia prosperat gràcies a ell? No li podien agrair la feina de tant anys? I no demanava pas gaire, només una mica d'intimitat i de tranquil·litat.
L'Alfred es mirava un cop i un altre el despatx i el veia bé, atapeït d'objectes, però bé. Li agradava, era el seu espai. Potser si en disposés d'una mica més, d'espai, podria distribuir millor les coses. Seia a la taula i se'l mirava. Feia una hora havien intentat tirar la porta a terra. Havien fet molt de soroll, però no havien aconseguit res. Una porta antiga amb un pany robust!
Estava bé, tranquil, havia comprat el diari el dia abans i l'havia estat llegint. Ara, al cap de les hores, se'l rellegia pàgina a pagina, fins i tot els anuncis curts. Aixecava el cap del diari i deixava vagarejar la vista pels objectes. Ordinadors, teclats, pantalles, cables, càmeres web, impressores, ..., estaven allà però no els veia de tan acostumat com hi estava a la seva presència. De les dues taules una, la més gran, estava totalment ocupada per maquinària.
─Vol que truquem a la seva dona? ─Deia una secretària, sol·lícita.
Per la veu era la mateixa que havia trobat asseguda a la taula de la sala de reunions, eixarrancada de cames, la faldilla pujada fins al maluc i cardant amb el cap de vendes. Això havia passat ahir al vespre, quan va entrar a la sala pensant que tothom se n'havia anat a casa. La molt bleda devia pensar que aquell incident tenia a veure amb el que estava passant.
I sí que tenia a veure. Havia estat la gota que havia fet vessar el got. La repugnància que li va provocar aquest fet el va fer tancar-se al despatx.
Preferia no pensar-hi massa ja que cada vegada que recordava l'escena -el cul pàl·lid, gros, fofo i pelut, fent moviments frenètics; els esgarips aguts de la noia, la veu ronca d'ell, les calces movent-se com una bandera al voltant d'un turmell, unes calces vermelles amb un filetejat negre, com una mena de bandera anarquista però amb molt més vermell que no pas negre- li venien nàusees, una repugnància que li feia tornar un gust àcid, com de vòmit, a la boca.
El gerent feia un moviment de maluc cap a dins i ella feia un esgarip cada vegada. Com es diuen aquests moviments del coit? Bé deuen tenir un nom, no? L'home feia un esbufec ronc, que sonava com uh!.uh! i ella responia ai!,ai! més un xiscle agut que no pas una paraula. De la porta estant li va semblar sentir l'olor de la suor, dels fluids dels sexes, de la colònia d'ell i del perfum d'ella, barrejats i barrejats amb la suor. No va poder fer-hi més i va vomitar. Llavors el van sentir.
Corrent va tornar al despatx i es va tancar per dins. No era premeditat, no havia volgut tancar-se. Només li havia quedat aquesta solució davant la nàusea immensa que l'envaïa. Havia de protegir-se de tot allò que el repugnava. Li calia tancar-se per evitar que el món brut, pudent i fastigós de fora no l'atrapés. Havien passat moltes hores però ell seguia tancat entre les seves coses.
-Vol que truquem a la seva dona? ─Repetia més fort la secretària com si el volum de veu donés més consistència al que deia.
Per què havien de trucar la dona? Feia setmanes que no la veia. Des de l'última baralla que no l'havia tornat a veure. Dormia al sofà del seu despatx, portava la roba a una bugaderia, tenia a l'abast de la mà tot el que necessitava. De mica en mica havia portat de casa tot el que li calia. Esperava al carrer que la seva dona sortís i, a corre-cuita, agafava tot el que podia: estris, roba, records... Ara ja feia dies que no passava per casa, tot el que li calia ho tenia al despatx. Es mirava el despatx i el veia bé, atapeït d'objectes, però bé. Li agradava, era el seu espai. Potser si en disposes d'una mica més, d'espai, podria distribuir millor les coses.
Ningú se n'havia adonat que es quedava a dormir al despatx. Abans encara hi havia un vigilant nocturn. Ara, però, ell mateix havia proposat d'instal·lar un sofisticat sistema d'alarma per vigilar durant la nit. Ell, és clar, en tenia totes les claus i controlava tots els sistemes de seguretat.
A la nit vagava per les naus i els despatxos de l'empresa. Amb la llum dels fanals del carrer que entrava per les finestres semblava irreal, diferent. Una atmosfera com blava, inorgànica, mineral, ho envaïa tot. Se sentien sorolls de construcció antiga, crepitacions de fusta vella, estranys corrents d'aire.
─Deixeu-me estar, estic treballant ─Digué amb veu estranya als que xiuxiuejaven darrera la porta. S'adonà que feia tantes hores que no parlava que la veu li sortia seca i rogallosa.
─Si no obre de seguida haurem de trucar a la policia ─Ara ja no pretenien ser amables.
Portava molts anys a l'empresa i la consideració que li tenien havia canviat molt. Els primers anys l'havien considerat un geni de les noves tecnologies. Havia organitzat la comunicació dins l'empresa totalment on-line, sense haver de sortir cadascú del seu despatx. Cada avenç de la informàtica l'havia implantat abans que ningú. L'empresa havia rebut molts premis en innovació i en aplicació de noves tecnologies. Amb el temps, però, havia passat de ser un geni de la informàtica a ser un geni estrafolari, després a ser una persona especial i ara segur que el tenien per boig. Un dia sentí una conversa de dos companys, deien "és m
olt especial", quan el van veure van callar i parlaren d'una altra cosa. Com són les paraules. Si dius d'un objecte que és especial és una bona qualitat, un servei especial, un tracte molt especial, totes aquestes accepcions tenen alguna cosa de positiu. Una persona especial, en canvi, és algú estrany, maniàtic, sospitós, algú que se surt del comú però en negatiu. No hi ha lloc per als especials en la nostra societat, pensava l'Alfred.
Sentia les veus darrere la porta i recordava tot allò que el repugnava d'ells. L'alè pudent del director, les maneres amanerades del metge, els pèls del nas del seu cap, la secretària i el seu perfum i i les cuixes grosses com dos pernils, i les calces vermelles i negres onejant com una bandera. I el cul pàl·lid, gros, pelut i fofo del cap de vendes.
Ningú no havia endevinat el seu secret: ja feia anys que les persones, la gent se li havien tornat insuportables.
La humanitat sencera, en directe, en viu, li resultava repugnant. Per això havia promogut que tothom es comuniqués indirectament. Quina meravella permetia la tècnica! La comunicació sense contacte personal, a distància, asèptica. Email, webs, internet, intranet, eren ideals. Fins i tot el telèfon i la video-conferència, encara que, a vegades, ja resultaven massa personals per a l'Alfred. Però la gent no ho volia això, la gent volia comunicar-se en directe, quedar, veure's, tocar-se, ensumar-se, fer-se petons, parlar de tu a tu i enviar-se i rebre capellans, celebrar els aniversaris endrapant pastissos, xarrupant cava, rient, intercanviant-se fluids i microbis. Totes les coses que el repugnaven era el que a la gent, als seus companys, als amics, a la dona, els agradava, el que volien, el contacte físic més animal i més groller.
L'Alfred es mirava el despatx i el veia bé, atapeït d'objectes, però bé. Li agradava, era el seu espai. Per què el molestaven, doncs? Si ell era feliç allà dins, vivint aïllat, per què volien treure'l i exposar-lo a les mil coses que l'ofenien i el repugnaven?
─Li parla la policia, obri la porta ara mateix!
Per fi s'havien decidit. Es feia tard, tothom volia tornar a casa, a menjar tots junts, de forma repugnant i grollera, a tocar-se, a mirar-se. Quants dels empleats cardarien aquesta nit? El cap de vendes i la secretària segur que no, segur que estaven acollonits, tots dos eren casats. Suors, olors, gemecs, fluids fastigosos que s'intercanvien.
─Ara entrarem, estigui tranquil i no passarà res ─Se sentia com manipulaven el pany. Un professional, es notava. A l'Alfred sempre li havia agradat veure treballar un bon professional de la mecànica.
Entrarien, doncs, era inevitable. Amb la suor pudenta, l'alè infecte, les mans disposades a tocar-ho i remenar-ho tot; les veus molestes i irritants ja no xiuxiuejarien darrere la porta, entrarien en el seu espai, l'envairien, el tocarien, el violarien. Ja mai més seria el mateix, ja no seria el seu espai. L'embrutarien amb la seva animalitat grollera i sorollosa.
L'Alfred es mirava el despatx i el veia bé, atapeït d'objectes, però bé. Li agradava, era el seu espai. Potser si en disposés d'una mica més, d'espai, podria distribuir millor les coses. Va netejar de tot la taula i, amb precisió, va posar-hi les pastilletes al damunt. Les tenia de quan la seva dona l'havia convençut de que estava malalt. Per dormir, per a l'estat d'ànim, per a les idees obsessives, per a l'ansietat. Havia comès l'immens error de ser sincer amb el metge. Però tan és, no n'havia pres ni una. Aquest era el motiu de l'última baralla amb la dona , ella se n'assabentà en trobar els flascons sense obrir.
Va arrenglerar les pastilletes en fileres a la taula. Les rosades en forma de rombe a l'esquerra, les blanques rodonetes al centre, les altres rodonetes però blaves a la dreta. S'ho mirava i veia que feia bonic. Noranta pastilletes petitones i de color suau. Per què quan més fortes són les pastilles més petites les fan? I per què sempre són d'aquests color suaus: rosats, blavosos, blancs? Potser per no espantar els malalts.
Feien bonic les pastilletes, eren com un camí, el camí per escapar d'aquell món.
Va començar a empassar pastilles, metòdicament, amb un glopet d'aigua després de cadascuna. Mentrestant, es mirava el despatx i el veia bé, atapeït d'objectes, però bé. Li agradava, era el seu espai. Potser si en disposés d'una mica més, d'espai, podria distribuir millor les coses.

Fins al cap de gairebé una hora, després d'espatllar el pany i pressionar amb la porta fins enretirar una mica i amb gran dificultat l'armari, els agents no aconseguiren entrar, esquitllant-se per l'escletxa.
Els flascons de pastilles estaven encara damunt la taula, buits. De les pastilles ni rastre. De l'Alfred tampoc.
Per molt que van registrar el despatx no van treure l'entrellat. La finestra continuava tancada per dins i no hi havia cap més sortida. De l'Alfred ni cap pista ni cap rastre.
Un cop la policia se n'anà ─"continuarem investigant", digueren, però fugiren amb sospitosa rapidesa─, el director manà que buidessin el despatx i el netegessin. El personal de la neteja, però, un cop dins sentí una mena de repugnància i una inquietud tals que amb tot d'excuses deixaren la tasca per a l'endemà. I l'endemà va passar el mateix, al cap d'uns minuts d'estar dins del despatx la basarda, el malestar i un estrany neguit envaí les senyores encarregades d'aquesta tasca i les portà a trobar mil subterfugis i mil excuses per fer altres feines a fora. El director, el gerent, tots els caps d'empresa assabentats de la situació hi van entrar, disposats a solucionar el problema i, si calia, donar exemple i ajudar en les tasques de buidat. Un minut més o menys van aguantar abans no sortiren, assegurant que no passava res però que, de moment, el millor seria tancar el despatx fins que no es decidís que se'n volia fer.

De tot això ja fa uns anys, el despatx continua tancat i ningú, a l'empresa, en parla. El despatx està bé, atapeït d'objectes però bé. Potser si hi hagués una mica més d'espai es podrien distribuir millor les coses. Però a l'Alfred li agradava així, era el seu espai, el seu univers. Ara, que ja no hi ha ni la presència orgànica de l'Alfred, és, de veritat, un univers pur, perfecte, absolutament inorgànic.