Cercador
ENYORANÇA
Un relat de: brins- Compartir:
Molt sovint em demano qui sóc sense ells...Déu, com els enyoro! Quan els recordo davant meu, silenciosos i atents, encara sento el pessigolleig de la responsabilitat d’educar-los.
Els marrecs s’hi sentien a gust, amb mi, però la direcció del col.legi decidí substituir-me al•legant que m’havia fet gran. Potser sí que ja era vella. però el meu esperit, brodat per la matinada dels alumnes, era cada dia més jove; aquells ullets de mel m’endolcien el pas del temps. No podia acceptar que les meves possibilitats haguessin quedat absoletes, que noves companyes poguessin oferir millors recursos que jo; em dolia que m’esborressin els mots i m’emmudissin la veu...Vaig haver d’acceptar la decisió, però, i em vaig allunyar dels nens conscient que un trosset de la seva vida em pertanyeria sempre. A partir d’aquell moment, tot va ser fosc, res fou llum, no hi hagué projecte... em trobava perduda dins d’una passivitat involuntària; sense poder mostrar coneixements, em sentia prada verda sense dibuix.
El que ningú no ha sabut mai, encara, és que he continuat observant els nens...La dona de la neteja sol deixar la porta de l’ habitació mig badada i cada matí, a les nou en punt, he vist com un raig de sol entrava al col•legi.
Aquest consol, però, ja se m’acaba... el director ha ordenat que buidin el traster per reconvertir-lo en aula de música; sé que llençaran tots els trastos vells que hi tenen emmagatzemats i que ningú no em reclamarà.
Cap mestre ja no vol utilitzar les antigues pissarres verdes...
Comentaris
-
Aquest relat...[Ofensiu]Joan Gausachs i Marí | 09-03-2012 | Valoració: 10
Aquest relat em va encantar quan el vaig llegir en el seu dia. Ara sorprès que no l’hagués comentat en tornar-lo a llegir, encara m’ha agradat més. Dónes unes pistes tan clares... que no es veuen tot i saber-ho! Les paraules llisquen soles i t’envolten.
Una vegada més, gràcies, Pilar, per escriure!
—Joan—
-
Molt bo [Ofensiu]Naiade | 10-01-2012 | Valoració: 10
Com jugues amb les paraules! Semblava impossible que algú descrivís tant bé aquets sentiments d’enyor que de ben segur ocupen el cor de molts jubilats, però havia de ser un objecte qui en fes reso. M’has ben enganyat Pilar!!
Una forta abraçada
-
...[Ofensiu]crohnic | 18-11-2011
M'has ben enganyat i veig que no sóc pas l'únic. Fas que ens centrem completament en l'emotivitat que despren el text i després... sorpresa... molt bon relat, en tots els aspectes.
-
Millor? NO!![Ofensiu]Materile | 18-11-2011 | Valoració: 10
Quin relat més fantàstic, tan ple de tendresa i tan ben conduït fins al final; marededéu, quina sorpresa!!
La teva descripció m'ha fet reviure els anys en què vaig exerci de mestra; havia estat tan feliç acompanyada d'aquella cridoria i d'aquells ullets de mel... Però al final ha agafat el protagonisme LA PISSARRA VERDA!!!
Felicitats, Brins!! Ets excel·lent!
Materile -
Em be a la memòria. [Ofensiu]jos monts | 18-11-2011 | Valoració: 10
Hola Brins un relat fantàstic, que fins i tot podríem prendre nota.
No crec que se superin amb escreix la efectivitat de ensenyança amb les pissarres verdes i negres, per el que em après en elles. Amb les noves tecnologies innovadores d’aprenentatge ja sabem el resultat de intel•lectualitat actual de la nostre joventut !!!
-
Donar veu als objectes[Ofensiu]Grocdefoc | 13-11-2011
Feia molt de temps que no entrava a RC; i que no llegia res teu, Pilar. Aquest relat m'ha agradat molt, potser perquè a mi també m'agrada personificar objectes... Fins l'última línea em pensava que parlaves d'una mestra jubilada... i parles d'una pissarra! Genial! A reveure! Grocdefoc.
-
No sé com t'ho fas [Ofensiu]Nonna_Carme | 25-10-2011 | Valoració: 10
però els teus poemes , relats i nanoreptes són carícies per a l'ànima.
Gràcies per escriure , Pilar,
Un petò molt fort.
Nonna -
Quin plaer tornar-te a llegir![Ofensiu]Karkinyoli | 21-10-2011 | Valoració: 10
Després de molt de temps, més de dos anys!, he decidit tornar a aquest espai i escriure els meus contes atrotinats.
Ha estat un plaer veure que tu no has parat d'escriure. Tinc molta feina, doncs!
Pots dir-li a la pissarreta que no pateixi, em penso que no desapareixerà mai de la imaginació de moltes nenes i dones que han jugat a ser mestres. =) -
la i·lusió de viure[Ofensiu]franz appa | 17-10-2011
Tot i que l'essència del relat rau en un a elecció sorprenent del punt de vista, la matèria en què es conforma i recrea la contemplació de la veu narradora és una delícia, una reivindicació de la voluntat de saber, de la forçadel que creix i empeny en una renovació constant de la vida, i de la il·lusió de viure, en els "ulls de mel" que ens endolceixen el gest amb que també resseguim, amb la narradora, aquesta sàvia visió.
Una abraçada,
franz -
La vida en blanc i verd[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 09-10-2011 | Valoració: 10
És un relat sorprenent, que atrapa primer amb la tendresa dels records i finalment amb el descobriment de qui és el protagonista. M'encanten els relats amb protagonistes no humans. I aquest fa pensar i plorar alhora. La vida ha sigut molts i molts anys escrita en verd i blanc; verd, color de l'esperança. I ara? Una forta abraçada Pilar.
Aleix
-
quin final més sorprenent pilar...[Ofensiu]joandemataro | 07-10-2011 | Valoració: 10
realment pensava que qui parlava era una mestra jubilada... tot i que aquests sentiments que s'expressen al teu relat segur que són aplicables a algunes persones en el moment que es jubilen.
moltíssimes gràcies per llegir i comentar els meus poemes, com sempre ets molt amable, aquests comentaris sempre animen molt
fins aviat, una abraçada
joan
Valoració mitja: 10
