Entre el pont Nou i el pont de les Arts

M'assec a la riba esquerra del Sena. Amb un peu m'arrelo als centenaris llambordins i l'altre el deixo penjant a pocs centímetres del nivell de l'aigua. Diuen que aquest any baixa amb bon cabal.
Som a primers d'abril i a les quatre el sol ja escalfa a les dues bandes del riu. Palpo l'aire fresquet de l'estrenada primavera.

A prop meu, una parella, de costat, que no es miren. Potser saben escoltar-se els silencis o tal vegada ja s'ho han dit tot. Una noia menja d'una carmanyola amb una gana envejable. Avui, dina tard. Una velleta ha trobat una ombra, sembla que no li passi el temps, ja no busca res. Un jovenet pèl-roig de cos desmanegat que encara no domina, escolta música estrident que li trepana les orelles, possiblement per evitar barrinar-se el cervell amb punyents pensaments adolescents. Un home, orgullós, treu de dins la bossa d'un gran centre comercial el disc que acaba de comprar. No ho pot resistir i es fa mal a les dents intentant treure el cèlebre paper de cel·lofana. Una dona granadeta, new age o hippiosa nostàlgica o que ho fa veure, simula moments meditatius direcció a l'altre costat del riu. Creu haver trobat la felicitat o no es creu ni ella aquesta nova manera de funcionar.

Dos amants, en un banc una mica apartat, es fan un petó. Un gos s'hi atura i fa un riu a l'arbre brancut que els fa de cortina. L'amo, a una certa distància, no gosa apropar-s'hi. Espera que la natura de l'animal faci el seu curs i el vigila allunyat del flirteig de la parella. El gos tafaner avança a un home que corre esgotat per espolsar-se la infelicitat del despatx del matí. La bellesa és que el ca no sembla esforçar-se: amb elegància llueix els seus músculs lleugers. Ara l'amo del gos camina més relaxat, el crida, el lliga i pugen per la rampa cap a la realitat. La dona dels moviments orientals, ufana, els segueix i travessa el pont cap a casa. La espera el seu home panxut, assegut al sofà.

Cada pocs minuts passa alguna vedette plena d'escolars i turistes grans que ens saluden amb la mà. Em fa contenta acarar-me a ells, aixecar el braç i moure la mà. Petit instant de complicitat. M'emociona recordar els dies que ho feia amb les meves germanes. M'entristeix pensar que ho havia oblidat, que ara no m'hauria ni passat pel cap noticiar la meva existència a altres humans, desconeguts i llunyans. De cop, sento un calfred.

A l'altra banda, una parella fa estona que es magregen i ho faran fins que ja no els escalfi el sol. Han vingut a París a estimar-se. Més enllà, un noi llegeix. La seva imatge s'atura a la meva retina. Des que he baixat al moll, no li he vist treure la mirada del llibre ni moure un múscul del seu cos menut. L'acaricio amb els ulls. Sembla carregat de força interior que transforma consumint la creació dels altres. Així, inventa la seva essència. Així, legitima la seva raó de ser. Des de la llunyania, ressegueixo la seva petita silueta amb la gemma dels dits. Sospito que, sens el consum compulsiu d'art que li ofereix la ciutat, fa temps que l'haurien vist emprendre el vol des del pont de l'Alma.
M'invento que l'acusen de passiu, conformista, poc alegre i avorrit, però que ell sent que respira i excreta vida per tots els forats. Que el que més li dol és quan els que més s'estima el culpen d'egoista i errant. La seva manera de fer, per desconeixement i incomprensió, és rebutjada. Ell sap que no fa mal a ningú, també sap que per causa d'ell, se sent ferit. No creu que els camins vagin de tort o de dret, està convençut que, a cada passa, gesta el seu propi destí.
El seu posat em destapa secrets. Sol, s'agrada, però els ulls de la gent li fan mal. En soledat, viu intensament. No entén per què ha de justificar la falta de companyia. Alguna vegada ha cregut trobar la persona adequada per, junts, continuar el traç de les seves biografies. Però, junts, van estripar el paper.
Em fa saber tot el que vol fer, les coses que vol veure, viure, que voldria escriure i tot el que li queda per llegir. No és ni un artista incomprès. No és res. Ja en té prou amb ell mateix, no vol més. No té grans ambicions i les raons de la seva existència les defensa com pot. Però, li sap greu no ser ben rebut i que el jutgin pel que no és. Baixa a aquest refugi obert al riu per no haver de pensar en una realitat que no és la seva.
Em confessa que de dies, és feliç amb el seu jo i sobreviu amb la síndrome d'Stendhal. Que, de nits, compta cada hora i plora tots els segons.

La megafonia de les velettes ens tornen a trencar el ritme de la brisa fredosa i silent. Un grup de ninoies japoneses rialleres peixen els coloms. Riuen, riuen com nines amb uniforme escolar i mitjons llargs. L'adolescent cabell panotxa i caminar insegur, pensarós, ara tira pedretes al Sena. Aviat se'n cansa i marxa corrents. Li ha vingut una ràfega hormonal de pensament. Per ventura, aquest vespre farà el primer petó.

A la vora del riu comença a fer fred. Pujo a cercar més paraules al caliu d'algun cafè.