Els Ponts de Königsberg

Ara sols queda esperar els resultats, la tensió provocada per el que he fet s'ha alliberat. Em trobo eufòrica i relaxada alhora. Abans d'un mes ha d'haver passat una d'entre tres possibilitats: res, que jo hagi estat executada o que…

Aquesta tarda, el cel sembla més aviat el de Soldeu a l'estiu que el d'una ciutat nòrdica a la tardor. Cap a ponent, per sobre el port, Venus lluu tan fort que per uns instants he pensat que veia el reflex del sol recent post en un avió estranyament immòbil. Pel riu puja un petit vaixell turístic, segurament ple de jubilats, una guia els parla pels altaveus però des d'on sóc no l'entenc. És la calma. Si tot va bé serà la calma, aquesta vegada no pas xafogosa, d'abans del temporal, i quin temporal… Ara la veu de la guia és substituïda per música. Aquesta sí que la puc identificar: l'obertura del Capvespre dels Deus, molt apropiada. Jo crec que l'art no ha de tenir color polític i m'agrada Wagner, és igual que sigui la música del règim, és cosa de família, sempre recordaré el meu avi explicant que abans de la guerra, la d'Espanya, no pas la Guerra Triomfal, havia baixat a Barcelona a veure la Tetralogia. Ara, precisament, estic recordant la darrera escena de la Valquíria.

És curiós. M'ha vingut al cap al moment de passar el pont. "Alea jacta est", així, en llatí, i no precisament en travessar el Rubicó sinó el Pregel. Ara em veig com una valquíria venjadora rememorant la meva pròpia òpera. Una òpera en cinc actes amb un llibret que en aquests moments sols viu dins el meu cap.

Preludi

A mitjans d'agost de 2000, una trucada del director científic, Wolfgam Reinhold, i adéu a les vacances. Això sí, un cotxe oficial em va recollir a casa i passatge de primera en els vols Perpinyà Berlin i Berlin Königsberg. Treballar a l'Institut Genètic Gregor Johann Mendel té els seus inconvenients però també els seus avantatges. Els germànics ho consideren un gran privilegi i el fet és que els estrangers sols hi podem entrar a treballar des de fa sis o set anys. I això era pura propaganda, estrangers volia dir d'uns quants països "amics" seleccionats, com ara Andorra o Islàndia.

-Estic emprenyada. Ens han posat a treballar catorze hores al dia, set dies a la setmana. Ni tan sols podem sortir a dinar: ens el porten a l'Institut per no perdre temps. De moment no ens podrem veure gaire. Fins i tot ha vingut el gran cap de Berlin, l'Schwarzgraf, aquell porc merdós que controla la recerca biològica de tot l'estat -a l'escullera del port, podia parlar desinhibidament. Tots dos sabíem que no era paranoia: a l'institut, a la residència, als bars o al gimnàs, les parets tenen orelles i els rumors sobre el que els hi passa als dissidents són esgarrifosos-. Saps que ara ja és el número 196 en la jerarquia del règim, ho va repetir al menys tres cops. Ens va dir que esperava un rendiment "heroic". Sort que va afegir que en enllestir ens donarien vacances i una paga doble. Ja veurem si aquesta vegada és veritat.

En Thor, que com a bon islandès és poc expressiu, va posar cara de pena i em va agafar la mà sense dir res. Era un veritable víking de vint-i-nou anys: ros, alt, atlètic i pelut. Em feia l'efecte que era molt més jove, quasi un nen. Un nen, però, de mida enorme, i extremadament intel·ligent. És enginyer del servei informàtic de l'altre gran centre d'investigació de Prússia Oriental, l'Institut de Bacteriologia i Virologia Robert Koch

-I quina mena de feina heu de fer?

-Una cosa molt urgent que s'ha d'enllestir en tres mesos. En paraules literals d'en Reinhold: "uns quaranta dies abans del vint-i-vuit de desembre". El vint-i-vuit de desembre de 2000 serà el cinquantè aniversari de la Victòria Total, com diuen els de l'olla… Però què pot tenir a veure una caracterització de material genètic antic amb la maleïda victòria?

-Amb la victòria, no ho sé. Però és possible que amb el Robert Koch sí. Precisament per a finals de novembre, volen posar en funcionament al nostre Institut un nou complex per a la producció de bacteris antigènics de gran capacitat. Dues-centes cinquanta línies simultànies, idèntiques a la que es va desenvolupar la passada primavera. Tot robotitzat i miniaturitzat. I ja saps que desenvolupar una nova soca d'antigènics triga trenta dies. Si la caracterització de material genètic ha de servir per fer uns bacteris específics contra ell, els tindran just abans de la data en qüestió… Jo mateix estic configurant la xarxa informàtica de tot el projecte. El problema és que volen emprar els nous dics mòbils magnètics d'alta capacitat, i que la producció en sèrie no començarà fins d'aquí sis mesos. Amb només uns quants prototips, anirem de bòlit per carregar dades a tants ordinadors. No sé per quin motiu han descartat els discs magnetoòptics que encara que són més lents, es fabriquen en sèrie i són més segurs, un simple camp magnètic no els pot esborrar. Segurament ha estat una imposició política.

-Precisament a la nostra secció del Mendel ens han dit que ens canviaran els òptics per unitats dels mòbils magnètics, és possible que les vulguin per transferir informació cap a vosaltres…

-Sí, segurament. Ara lligo algun rumor que he sentit, potser el dia de la celebració volen anunciar públicament la nova teràpia després d'un experiment massiu. Però no tindran temps, calen dos mesos com a mínim per obtenir un guariment confirmat amb els antigènics…

-No cal que ens amoïnem per tot això, que demà he de ser a les sis de la matinada a l'Institut. Vinga! Anem al teu apartament. Mira: a la bossa hi duc embotits i una ampolla de vi que he portat de casa, és de les ribes del riu Segre, res a veure amb el del Rin -vaig fer un gest de silenci. No calia. En Thor va somriure i lentament vam començar a tornar a la ciutat.

Acte primer

Una setmana sense parar i el més calent a l'aigüera. Les mostres estaven molt deteriorades, gairebé tot l'ADN que obteníem era d'organismes no humans, de bacteris que colonitzaven les mostres, d'origen vegetal o de fongs. El poc que n'hi havia d'humà estava molt fragmentat i provenia de moltes persones diferents. Una cosa, però, era segura: no provenia de cèl·lules anòmales ni de càncers ni infectades per virus. Eren mostres tretes de cadàvers, segurament molt antics.

En Reinhold sabia més coses que les que ens havia explicat de bell antuvi: quan li vam dir que mai havíem caracteritzat un material genètic tan dispers, va sortir per primera vegada la paraula raça, es tractava de caracteritzar una raça.

Això era un concepte tabú. Segons el sistema, existien "races" com si fossin gairebé subspècies de l'Homo sapiens. Antigament, molts biòlegs ho havien sostingut però actualment quasi tothom era molt més prudent, tècnicament parlàvem de poblacions i generalment aquestes poblacions no corresponien gens al que el govern anomenava races, per exemple, jo mateixa havia observat que hi havia més diferències, tanmateix mínimes, entre el genoma d'un cors i d'un centreeuropeu que entre el mateix centreeuropeu i un tàmil del sud de l'Índia que teòricament no pertanyia a la raça blanca.

Posats a cercar poblacions humanes, es va fer ràpidament evident que algunes de les mostres en pitjor estat tenien algunes seqüències particulars d'ADN no gaire freqüents, però no insòlites, entre els europeus. Malauradament la biblioteca genètica de l'institut tenia poques dades sobre els no europeus, pràcticament només unes mostres facilitades per diverses ambaixades d'arreu del món. Era jo qui segons l'organigrama del departament n'era responsable i vaig ser jo qui va cercar a les mostres les seqüències particulars. I va ser en aquell moment quan vaig començar a falsificar la informació.

-Les seqüències analitzades no corresponen significativament a cap de les mostres dels països que ens en han facilitat -deia el meu informe.

Era fals, havia trobat algunes concordances amb mostres provinents de Síria, d'Egipte, d'Aràbia i d'Iraq. Això podia voler dir que les mostres que estàvem estudiant eren de procedència àrab, i els àrabs eren considerats pel sistema una "raça" inferior. Però ja en aquells moments estava convençuda que les mostres no corresponien a la generalitat dels pobles àrabs sinó a una població genèticament molt emparentada amb ells, una altra paraula tabú rondava insistentment el meu cap: jueus.

Segons la doctrina oficial, els jueus eren una "raça" que s'havia infiltrat a Europa amb la intenció de dominar-la. Meravellosament, durant mil nou-cents anys havien aconseguit no barrejar-se genèticament amb la resta d'europeus, especialment els alemanys, que s'havien mantingut "incontaminats". Contra la voluntat d'Alemanya, la malignitat dels jueus havia provocat la Guerra Triomfal, en la que molts jueus es van aliar amb l'enemic. Però finalment es van aconseguir controlar i tots els traïdors van ser exterminats. La resta van ser expulsats. I a partir de l'any quaranta-cinc, figura que ja no en quedava quasi cap als territoris del Reich. Malgrat això, des de la fi de la guerra, esporàdicament apareixien petits grups que atemptaven contra els interessos del país. Bé, no tan sols eren jueus, la propaganda els anomenava sistemàticament jueus-comunistes.

I ara resultava que des de Berlin volien caracteritzar jueus amb una prova genètica. Era espantós. Com el fet de portar gens d'una de les móltíssimes poblacions que són avanpassades dels europeus actuals pot tenir cap significat? Segur que la major part del genoma dels antics jueus està totalment disolt en el de la població europea actual. Què esperen detectar? Vaig córrer a fer simulacions amb l'ordinador. El resultat va ser concloent: per via genètica seria impossible decidir científicament si un individu determinat és jueu o no. Jueu pur, entenent per això descendent directe per totes les línies dels que es van dispersar des de Palestina, indubtablement no n'hi ha cap en tot el Món. I en el grup amb un cert percentatge d'avantpassats procedents de la diàspora, segur que hi entraríem tots els europeus. F
ins i tot en Thor, que és un víking, estava segura que algun avantpassat ueu tindria.

Vaig prendre una decisió: treballaria amb criteris purament científics. Si el problema plantejat no tenia solució, la meva feina no podria servir mai per a una identificació de persones presumptament enemigues del règim. Els esdeveniments van demostrar que anava errada

Acte segon

Ja feia una setmana que l'eufemisme "semita" corria per l'Institut. No era l'única que me n'havia adonat. En Bauer, cap de genètica vegetal, va ser el primer que ho va esmentar: a les mostres hi havia pol·len de més de dos mil anys d'antiguitat provinent, precisament, de les vores de la Mar Morta. El Professor-Doktor Heinz Ludolf, un biòleg sempre dubitatiu que era el meu cap immediat i que afortunadament estava a punt de jubilar-se, va sentenciar: "Allà hi vivien els jueus". En Reinhold, finalment, ho va admetre. Era prou bon genetista com per saber que no hi podia haver una determinació precisa, però prou bon nazi com per no gosar allunyar-se de la doctrina oficial de "raça". El que encara no sé, és que si com la immensa majoria de la gent del règim, creia realment que els jueus o els seus descendents, que en general ni tan sols saben que ho són, eren un enemic real.

»Ja veig que tots vostès saben amb quin material estem treballant -ens va dir-. De passada els he de recordar que estan sota la llei de secrets absoluts i que qualsevol infracció es pot castigar amb pena de mort. Dels seus informes es desprèn que no pot existir una prova única per determinar si un individu concret està emparentat amb la mostra, opinen que caldrien milers de proves diferents. Però fins ara sols han considerat les proves clàssiques i individualitzades, com les que es fan per identificar fefaentment les restes d'ADN dels criminals, o una cèl·lula d'un determinat tumor. No és això exactament el nostre objectiu, cerquem una caracterització per identificar individus amb més d'un tres per cent d'avantpassats pertanyents a la raça de la mostra. Aproximadament... -la darrera paraula la va pronunciar amb cantarella i va fer una llarga pausa.

»Els límits reals han d'estar entre el dos i el quatre per cent. Amb les dades prèvies que hem obtingut fins aquest moment, el departament de matemàtiques aplicades ha calculat que existeix una solució amb un total d'unes quatre-centes proves. Si aconseguim arribar a identificar una trentena de marcadors genètics específics més, podrem reduir les proves a menys de dues-centes cinquanta que és el nostre objectiu, i a més tindrem la seguretat que…

Ho vaig veure clar i ja no vaig poder continuar escoltant. Al Robert Koch preparaven dues-centes cinquanta línies de producció d'antigènics, ara ja era segur que tenia relació amb la nostra feina. I els antigènics, a part de curar càncers i eliminar cèl·lules infectades per virus, maten. Vaig recordar l'any 96. Hi va haver una errada en la identificació genètica de les cèl·lules d'un nen amb leucèmia, conseqüència segurament de la radioactivitat de les bombes que es van llençar a l'antiga URSS. El nen tenia un grup sanguini molt escàs, amb un antigen diferent als clàssics A i B, i es va creure que el gen desconegut que el codificava, era el gen mutat que produïa la leucèmia. Es va fabricar un bacteri específic per matar el tumor. Qui va morir va ser el nen, la mare que tenia el mateix grup sanguini es va encomanar i la infecció es va escampar. No es va fer públic, però van morir més de vuit-centes persones d'una infecció no identificada. Al Mendel tothom sabia que totes elles tenien el grup sanguini anòmal. No es tractava tan sols d'identificar. Segur que aquests fets havien donat idees a l'Schwarzgraf per elaborar el seu pla.

Quan vaig poder, vaig córrer a fer una comprovació. Tres per cent. Amb una mica de sort els "gens jueus" estarien tan barrejats que ningú no resultaria afectat. No podia fer cap prova real però amb uns quants marcadors podria fer una estimació. Tot depenia de quin percentatge de la població alemanya era realment descendent de jueus. A cap enciclopèdia actual hi havia dades absolutes. Jo, que no hi havia pensat gaire creia que podien ser unes poques desenes de milers de persones, però molt aviat em vaig adonar que anava totalment errada, a la biblioteca vaig trobar una mena d'història de les religions al segle passat, que provenia del monestir d'on Gregor Mendel havia estat abat. Era en llatí, però vaig trobar la dada amb facilitat: als territoris de l'actual Reich, durant el segle XIX hi vivien milions de jueus. Com era possible que haguessin expulsat tanta gent? On eren ara ells i els seus descendents?

Acte tercer

» Estimat Thor:

»Per la teva seguretat, m'estimo més fer-te arribar aquesta nota que no pas veure't personalment.

»Ja saps que me'n refio absolutament de tu i sé que tu també de mi.

»No et vull explicar els detalls, però et puc dir que la feina que estem fent al Mendel té uns objectius absolutament criminals.

»Encara no sé pas com fer-ho exactament, però la vull boicotejar. I sóc perfectament conscient del que em passarà si m'atrapen o si tan sols sospiten que he fet qualsevol cosa irregular.

»Per això et vull demanar que t'allunyis de mi. Si per casualitat em veus, no sé pas com, ja que em passo la vida al Mendel, no em facis cas. Digues als teus amics i companys de feina que vas trencar amb mi ja des d'abans de les vacances. Surt amb altres dones (no et passis). No m'enviïs missatges ni aquí, evidentment, ni a la bústia d'Andorra. Estic segura que controlen tot el correu i ara amb aquest correu, ja he gastat el codi d'un sol ús que tenia.

»No t'amoïnis per aquest missatge, he pres totes les mesures de seguretat que em vas ensenyar, l'estic escrivint amb tot el sistema de l'ordinador traspassat a un disc virtual en memòria viva i amb el disc dur i la xarxa interna desconnectades físicament. La clau d'un sol ús i la fotografia que faig servir de suport també estan sols en memòria, ja he destruït físicament els originals. Espero que en llegir això recordis els teus principis i netegis completament el teu ordinador.

»Sols et vull demanar un altre favor. Em vas parlar d'aquell mètode per esbrinar el mot clau d'accés a les dades d'un usuari concret. Ja sé que és arriscat, però necessito el programa que vas fer per dissimular-lo i que sembla un joc. Envia'l sense deixar rastres al servidor públic Spielzmatic, amb el nom d'"Überlegung".

»Voldria estar amb tu, molt a prop. Tornarà a ser possible aviat. La més forta de les abraçades de la teva Meritxell.

L'endemà mateix vaig baixar-me el programa del servidor de jocs. No era pas insòlit, tinc a l'ordinador de la feina molts jocs de fitxes, des d'escacs i dames a d'altres molt més desconeguts i abstractes. I tothom sap que hi jugo per relaxar-me. En Reinhold és intel·ligent i sospita de tot, així que vaig preparar l'escenari. Mentre treballava amb una centrifugadora, vaig clavar una agulla al cordó d'alimentació, i quan feia contacte entre l'agulla i l'aixeta saltava el diferencial, mig segon més tard el sistema automàtic tornava a connectar la línia, però tots els ordinadors que hi havia endollats s'havien de tornar a inicialitzar, entre d'altres l'ordinador del director. Ho vaig fer dos cops. Els del servei de manteniment van venir a la zona per tal de detectar la fuga. Vaig comprovar que en Reinhold, al seu despatx, havia inicialitzat cada vegada el seu ordinador, ja que continuava rebent amb normalitat els informes horaris de control de feina.

Aleshores vaig esperar que sortís al lavabo, ho feia sempre després de dinar. Vaig activar Überlegung al meu ordinador, vaig demanar partida per xarxa, i mentre premia les tecles de control i la funció 7, vaig donar el número de terminal del director Reinhold . Meravellosament, a la seva pantalla, en lloc de l'usual cartell demanant si volia jugar, hi va aparèixer una còpia exacta de la pantalla d'inici del sistema amb la frase: "Entri el seu codi d'accés"

En Reinhold va tornar del lavabo i un instant més tard, el seu codi d'accés s'emmagatzemava a la memòria del meu ordinador. Immediatament una altra fuga elèctrica, i a l'ordinador del director hi va aparèixer la pantalla d'inici del sistema, aquesta vegada l'autèntica. Probablement pensaria que havia entrat malament el seu codi i que el sistema li tornava a demanar. Aleshores, al meu ordinador, curiosament connectat a l'endoll de servei, el de les aspiradores de la neteja, hi vaig poder llegir el codi: "QWERTZU666" tot un prodigi d'immaginació. Immediatament vaig esborrar el joc, vaig tornar a connectar l'ordinador al seu endoll usual i vaig iniciar un procés de neteja de dades obsoletes del disc dur, en particular del joc esborrat i dels registres de quan me'l vaig baixar. Això era absolutament necessari ja que quan esborres qualsevol fitxer del disc dur de l'ordinador, no s'elimina realment, sols es treu del directori i s'allibera l'espai que ocupava. És molt fàcil, com em va explicar en Thor, si encara no ha anat a parar informació nova a l'espai alliberat, recuperar el fitxer teòricament destruït. La major part dels meus companys de feina no ho saben, però la policia científica, sí. I segur que ho fan servir.

Acte quart

El pitjor de col·laborar en una feina monstruosa, era haver-ho de fer eficientment i a més fer veure que ho feia amb entusiasme, heroicament, segons paraules de l'Schwarzgraf que havia tornat a venir a veure els progressos. Sempre tenia la possibilitat de posar-me malalta, conec prou bioquímica i farmacologia per poder enganyar a qualsevol metge, però algú em substituïria, segurament amb un entusiasme heroic, i jo ja no podria interferir en el procés. Ara que tenia el codi del director, podia accedir a tot el sistema informàtic. En un primer moment, quan vaig demanar el programa a en Thor, tenia moltes idees, però les vaig anar descartant d'una en una per perilloses o inefectives. Sempre podria instal·lar una bomba lògica que destruís les dades
finals del projecte, però en Reinhold sempre feia fer còpia dels fitxers crítics al famós disc mòbil, que mai quedava connectat en línia i no hi podia accedir.

La via científica, demostrar la incongruència del projecte, tampoc serviria de res. Tothom al laboratori, començant per en Reinhold, sabia perfectament que la caracterització que volia el projecte era totalment arbitrària. Que encara que els gens jueus fossin dolents, portar-ne un u, un dos o un deu per cent dels que nosaltres havíem caracteritzat no volia dir res, i a més, si haguéssim escollit una altra caracterització, els individus que donarien positiu serien, molt probablement, diferents.

Però ningú no semblava estar participant en un pla criminal, semblava que si eren ordres, eren sagrades i necessàriament bones. Era impossible per a mi saber si algú més dels que treballava al projecte s'hi oposava, encara que la meva intuïció em deia que no.

Contra tota ètica, la feina avançava. El nombre de proves s'havia reduït finalment a menys de les fatídiques dues-centes cinquanta. Si no fos pels objectius, quina feina més bona! Aquesta mateixa feina aplicada a una malaltia vírica potser aconseguiria eradicar-la, però les prioritats del règim sembla que són unes altres.

En aquell moment tenia l'interès centrat en avaluar quantes víctimes hi hauria. En Reinhold va creure que ho feia pel bé del projecte quan vaig demanar una mostra estadística una mica extensa de dades genètiques de ciutadans del Reich escollits a l'atzar. Tots els ciutadans en néixer, i també tots els estrangers en entrar a Germània, havíem de donar una mostra de sang que es caracteritzava en un laboratori de Bonn i que era mol útil a la policia, tan criminal com política, per identificar restes orgàniques. Tranquil·lament, el director em va dir que ell tenia accés al fitxer general i que em faria fer arribar les dades que li demanava, sense cap mena d'identificació personal, naturalment.

Dos dies més tard arribava un disc mòbil amb l'etiqueta del centre d'identificació de Bonn. Contenia un únic fitxer amb deu mil registres. Vaig començar a fer la simulació. No podia ser gaire exacta perquè sols cinc dels nostres marcadors coincidien amb els fragments de genoma emprats per les identificacions, però el resultat va ser prou concloent: entre cinquanta i setanta dels deu mil, serien identificats per les nostres proves.

En Reinhold va escoltar els resultats amb interès i sense cap emoció a la cara. El disc va restar a la meva secció per poder realitzar més proves. I la prova que vaig fer a la primera oportunitat va ser veure si hi havia fitxers esborrats. N'hi havia dos i eren d'identificació personal. Segur que els de Bonn havien esborrat un disc de còpia de seguretat amb arxius seus, per col·locar la mostra estadística. Quin motiu tenien per perdre tres quarts d'hora inicialitzant de nou el disc? El primer fitxer tenia un milió de registres, parcialment esborrats per la nostra mostra, amb noms cognoms adreça i dades genètiques d'un milió de ciutadans nascuts pels voltants de 1975. El segon, intacte i amb data 16 d'octubre de 2000, tenia exactament cinc-cents registres, amb uns caràcters que podrien ser el nom en clau, un número de codi entre 100.000.000 i 100.000.499 i les identificacions genètiques. El vaig copiar amb un nom anodí al meu disc dur.

Acte cinquè

Quan sols faltava un dia pel lliurament final de la informació, jo sabia que era al Koch encara que no s'havia esmentat mai, la meva tensió estava al límit, sols se m'acudia alguna idea que podria retardar un parell de dies el projecte. Dos dies que no aturarien el crim. Qui estava eufòric era en Reinhold. Ja es veia triomfador. Per dinar ens va fer portat caviar del Volga -a mi no m'agrada-, i vi del Rin. Va fer el típic discurs:

»Aviat, camarades en la feina, podreu començar unes merescudes vacances, desgraciadament seran en dos torns, no podem aturar l'Institut -es va sentir algun riure-, i a mi m'han promès que em concediran els cinc zeros. Ara que sols resten unes petites comprovacions finals, vull manifestar que en trenta-cinc anys de feina mai havia vist un projecte tan complex assolit un dia abans de les previsions i a més…

-Què vol dir amb això dels cinc zeros? -vaig preguntar baix a en Ludolf, que seia al meu costat.

-Que entrarà als mil primers llocs de la jerarquia del règim, i li canviaran el número de carnet per un que comença per cent milions. Sou tan ignorants els estrangers. No em diguis que no ho sabies.

No, no ho sabia, però ara sí que sabia que era el fitxer esborrat que havia descobert al disc de Bonn.

Un parell d'hores més tard, el Professor-Doktor Heinz Ludolf em va facilitar involuntàriament la gran oportunitat. Va insistir a comparar els dos-cents deu marcadors amb un gen que havia descobert anys enrera, i que, segons ell, era germànic pur. En condicions normals l'hagués pogut convèncer fàcilment que es podia fer la prova per simulació, però el que vaig fer va ser encoratjar-lo a fer les dues-centes deu proves bioquímiques, ens hi passaríem tota la nit. Lògicament, jo era la persona indicada per ajudar-lo. De totes maneres no hagués pas pogut dormir. Era una oportunitat única, restaria a l'Institut amb el policia de seguretat, el conserge de nit -ben lluny tots dos del laboratori- i el vell Heinz.

A les dotze de la nit el Professor-Doktor va prendre un cafè amb tres gotes del seu edulcorarant i deu del meu somnífer. A dos quarts d'una, dos-cents deu tubs d'assaig amb idèntic contingut iniciaven una comprovació totalment inútil. Immediatament vaig començar a treballar com una boja: calia trobar un marcador únic de cadascuna de les dues-centes identificacions amb números de carnet del 100.000.000, el del führer, al 100.000.199, el d'algun col·lega de l'Schwarzgraf, que tenia el número 100.000.195. No era difícil, però havia d'escriure a mà cadascun dels marcadors. I comprovar-ho dos cops. A les cinc de la matinada estava acabant. Jo sols veia un rengle interminable de lletres : AGG TAC CAG TAG GAC GGA TAT AAA … En Heinz roncava.

Vaig entrar el codi "QWERTZU666", ara podia accedir als arxius centrals. Vaig canviar el fitxer definitiu pel meu. Els deu primers registres eren quasi idèntics als originals. Si algú els veia per pantalla, no se n'adonaria de que tots ells contenien una seqüència altament improbable. Els dos-cents restants apuntaven directament als dos-cents principals jerarques del sistema i a algun possible germà bessó univitel·lí, desgraciadament. Quan alliberessin els antigènics no moririen precisament els "jueus". Vaig haver de tocar la data del sistema a fi i efecte que l'hora de creació del meu fitxer coincidís amb la de l'original.

-Doctor, doctor, s'ha adormit, però ja he pogut fer les dues-centes deu proves. Afortunadament són totes negatives, com pot comprovar.

Epíleg

Aquest matí, amb tota la cerimònia, el director ha copiat personalment el meu fitxer a un disc mòbil. Els presents han aplaudit. Amb tothom distret, he tornat a entrar el codi, he tornat a posar el fitxer original a l'arxiu central i he iniciat una neteja del meu ordinador. De totes maneres crec que no hi haurà mai investigació a aquest nivell.

L'òpera ha acabat, ara passejo pels carrers que fa més de dos-cents anys recorria Emmanuel Kant, que va viure tota la vida en aquesta ciutat. Uns anys abans, també havia recorregut aquests carrers Leonhard Euler, que va resoldre un problema que va ser l'origen de la moderna topologia. Diu així:

«A Königsberg, a Prússia Oriental, hi ha les illes de Kneihof i Merz, envoltades pel riu Pregel que allí es divideix en dos braços. Les illes estan connectades entre elles i amb les dues ribes mitjançant set ponts, seguint un determinat esquema. Pot algú fer una passejada que passi una sola vegada per cadascun dels ponts?»

Euler va demostrar que era impossible. Ara jo ho acabo de fer, no ho havia provat mai. No he fet un impossible… a principis del segle XX es construí un vuité pont.