Els altres herois

Tenia set anys, i arrupit al subterrani escoltava amb terror com els obusos dels canons de les tropes del Borbó, colpejaven les cases fent-les caure una a una.
Feina molt de temps que durava el setge de Barcelona. L’Arxiduc Carles ens havia abandonat a la nostra sort i els Borbons fent conxorxes amb uns i els altres, ens tenien a on ells volien, assetjats.
Per culpa dels grans senyors, va esclatar una guerra en que els més perjudicats, com sempre, érem el poble. No els costava res enviar gent a morir, mentre ells, asseguts a les seves poltrones, veien en un gran mapa com avançava o retrocedia el seu exèrcit. Un exèrcit que per ells no tenia noms, tan sols guanyava o perdia. Les baixes no importaven si el resultat final era el que els interessava, la victòria. Al cap i a la fi si al final perdien, feien un pacte i algú pagaria per el seu mal cap. I sempre era el poble que era venut a una banda o l’altra de les fronteres que ells lleugerament canviaven a plaer.
Així havia estat en el Pacte del Pirineus i un poble com el nostre l’havien separat, menyspreat i condemnat a les lleis dels que es creien amos i senyors de bens i persones.
El meu pare m’explicava tot això mentre mal menjàvem amagats al subterrani de casa. Ell lluitava a les muralles que donaven al mar i que segons deien serien les més difícils de defensar. Al vespre venia destrossat i ens explicava les dures notícies d’una guerra que no podríem guanyar de cap manera. Ens havien deixat sols i era qüestió de mesos que la plaça caigués en mans dels espanyolistes afrancesats.
Quan les coses es van posar molt malament un dia va venir amb la mare, ens va fer agafar un farcell amb el més important i manà que els seguíssim. Entremig de les runes que s’amuntegaven entre trossos de cases caigudes, es podien veure les restes de cossos humans. La fortor de la descomposició feia que ens tapéssim la cara. Els xiulets de els obusos enviaven la seva cançó de mort abans de que una gran explosió fes il·luminar el cel i una tremolor et feia anar d’una banda a l’altra, com una titella empesa pel vent.
Durant més de dues hores vam travessar la ciutat des de la mar fins arribar a les muralles a peus de la muntanya de Collserola. Allí el meu pare es va acomiadar de nosaltres amb llàgrimes als ulls tot abraçant-nos. Un parell de pagesos ens portarien fora de les línies del enemic i aniríem a viure a una casa de pairal a Sant Llorens de Savall fins que acabés la guerra i el pare ens pogués anar a buscar. Ell era comandant de les tropes voluntàries i el seu deure era quedar-se amb els seus soldats fins el final.
Aquell dia 10 de Setembre del 1714, quan vam sortir de la ciutat i vàrem arribar a d’alt de tot de la muntanya de Collserola, veiérem l’infern que s’estenia fins al mar. El foc il·luminava cada racó i les canonades dels enemics em van semblar en aquell moment com castell de focs.
L’endemà ens assabentarem de que tot estava perdut, Barcelona havia capitulat i tan sols quedava Cardona i les Illes en una lluita que no tenia expectatives de durar. Si al menys la resta d’Europa imperial ens haguessin fet costat, però ja ens havien oblidat. L’Arxiduc Carles tenia el que volia i els que havien lluitat per ell, eren prescindibles.
El meu pare mai va venir a buscar-nos, va morir al peu del canó defensant les últimes muralles. Els comandaments foren empresonats, però molts d’ells van ser perdonats i enviats a Viena. D’altres com Villarroel van morir intentant encara continuar la lluita. Però no s’ha parlat mai dels milers de catalans que moriren i que el seu nom no està en cap llista. Catalans com el meu pare que segur que van morir cridant, Visca Catalunya!