El nostre Sant Jordi

Envoltada de vida, entre lletres i olors antigues dels llibres de segona mà. El tacte rugós i fresc de la màgia. Pàgines davant els ulls mesclada amb el vermell de les roses. Uns ulls que no saben on mirar. Carrers replets de vida, sí, de moltes vides en forma de literatura.Els somriures il.lustrats en els rostres de tots els desconeguts. Dracs i titelles.

Em decideixo pel Manifest Comunista. Karl Marx, tot una reivindicació, l'intent d'una filosofia que es mouria pels carrers envers de les multituds de pàgines teòriques dels anteriors filòsofs alienats de la seva consciència, sublevats. Una elecció no tan literaria però necessària, l'instint m'ho demanà.

L'olor de Sant Jordi la vam sentir veritablement quan la meva millor amiga i jo ens vam regalar mutuament una rosa. Vam riure. Ja que cap al.lot no ens regalaria ninguna, perquè no? i tornarem a riure. L'ensumavem i tendiem a la felicitat.

I tot esdevení de forma estranya quan va venir la tele per entrevistar-nos.

-Sortireu a l'informatiu d'avui.

Somriguerem, quina vergonya. Quina vergonya veure'ns allà, ai quina vergonya vam passar en veure'ns. Tot per les roses i el nostre Sant Jordi.