El marrec

Què tendre i amb molta qualitat ho acabes amb una situaciò molt penosa, que el seu marit està en la presó.
Molt bé relatat, Aleix....

Un cordial salut...
Rafael Molero
Perla de Vellut

Una magnífica descripció i un final ben resolt. T'he de dir que m'he llegit diverses vegades aquest relat, el trobo tendre i molt ben escrit.
Pel que fa al relat que m'has comentat avui, et volia donar les gràcies. Qüestió de fe?, en aquest cas, la ceguesa de la protagonista era més simbòlica, per referir-me a tot allò que sovint no volem veure a la vida i que fa que de vegades ens tanquem en banda perquè una cosa no ens agrada i això fa que ens en perdem moltes altres. Moltes gràcies pel poema. M'ha encantat!

Fins aviat, Aleix.

Marta.

M'has fet esgarrifar, és més, no sé si és perquè estic tova però em llueixen els ulls.
I mira, penso en persones estimades i respectades que estan a la presó, i penso en els seus fills que no els poden veure, ni tocar ni escoltar. I penso en la maldat d'alguns mandataris que gaudeixen d'aquesta situació.
I m'agafen ganes de plorar perquè no hi ha dret. No han fet res, només estimar la seva terra i voler que sigui un país digne i diferent per a tots.
I prou.

Impressionant aquest final.

No se m'acut millor adjectiu per a aquest text. Amb un inici ple de tendresa, la dura realitat del final et provoca un sotrac anímic difícil de pair. A la vegada, crítica velada a una injustícia flagrant que massa pocs denunciem. Voleu més ingredients llaminers en un text tan breu?

Senzillament preciós, no calen paraules. Felictats!!
Rosa.

Què dir del relat? És genial! L’amor i la delicadesa que transmet no té comparació. L’amor d’un infant i d’una mare no es poden comparar, entre ells hi ha una unió sobrenatural que es reafirma en un instint manifest en tota forma de vida.

Confio i desitjo que segueixis feliç a Ribes (i l'important: aguantant el fred, hehe).

Una abraçada molt gran,

E.Miró

Si em cas dir que et recordava a Cesare pavese i no es pas cert

Gràcies Aleix tens raó vaig massa depressa. He mirat per Internet i crec que compraré Els sots feréstecs perquè si dius això tu , deu ser un llibre molt no, no el coneixia ni el llibre ni l’ autor . Gràcies , ets molt no amb mi, una vegada també em cas dir que m’ assemblava a un altre autor Itàlia . Gràcies

Has descrit amb tanta tendresa tota la relació de la mare i el nadó... i el final ha donat tot el sentit a la virtut d'aquest mes.
Gràcies pels teus comentaris, fins al proper relat!

Està molt bé, Aleix. Anem intuint que alguna cosa no va bé, i la frase final acaba de dibuixar-nos el context. La prosa té una cadència especial, hi ha un ritme suau i tendre. Magnífic!

Un text ple de sensibilitat i amb una veu del narrador molt original, centrant-se en l'univers infantil. A més, és un relat de plena actualitat. Enhorabona!

Una abraçada.

T’has posat en la pell d’un nadó, el lloc on la tendresa té el seu santuari, i has vist el que veu el nen, la fortalesa personificada en una mare i un pare.

Petonets

Pinya de rosa

Un relat de caire senzill i ple de tendresa, que amaga, amb aquest gir final, un secret que anem intuint, que se'ns fa dolorós i que tu omples de paraules amables, quan podries haver utilitzat més punyentment el mal estat del cor de la mare.
Per alguna cosa estem parlant de la fortalesa, i els reptes que demanen un tema concret, quan els coneixes t'orientes millor pel camí del relat, els lectors tenim un ajut per saber per on aniràs. Fora d'aquest suport, el relat no patina en cap moment i ens amagues aquest final de la mare forta i valenta, per tirar endavant una vida que demana aprendre a cada segon de la vida.
És com l'altre cara de la moneda que jo he descrit en el meu relat d'aquest mes.

Bon viatge Aleix!

Anem llegint-nos!

Ferran

La fortalesa de l'ésser humà també és de carn i ossos. Ara només ens falta saber com alimentar-la perquè es faci gran i creixi com un marrec... Moltes gràcies per compartir-la i fer-nos-en partícips! :)

Un relat que al començament transcorre plàcidament, amb una preciosa descripció d'un marrec ple de vitalitat. Només un mestre com tu ens podria fer sentir entre els nostres braços aquest futur home. Però com tot, les aigües xoquen contra una realitat que fa posar els pèls de punta: aquesta injustícia brutal i boja manipulada com els dóna la gana.
Gràcies, Aleix, per aquest relat.
Una abraçada,
Materile

Es un relat inventat d’ una amiga meva, però crec es així com veu la seva neta, amb bons ulls

Totes les notes de la tendresa en un bell "adagio con moto", dins de la simfonia de la infàmia, que interpretes amb la profunda expressivitat d’un violoncel

Uf! està tan ben escrita la descripció que, aquest argent viu de bebè, ma marejat i tot amb els seus mil i un moviments. I és que en aquesta etapa de la vida creixen com carbasseres. I ara et pregunto: ets criaturer o saps el que és ésser pare? una abraçada, no de nadó, sinó de poeta. Nil

La teva és una crònica en clau literària d'una realitat punyent i injusta. La descripció de l'infant no deixa res a la imaginació. És com un tràveling circular per palesar la personalitat del marrec, la seva vitalitat, la tendència imitadora, els posats, les rialles, els gestos i els sons... D'altra banda, la mare que es refugia en el seu fill, sense deixar de recordar i lamentar la seva soledat o estranyar-se que encara pugui riure en aquestes circumstàncies. Circumstàncies d'ara fa tres mesos, la presó, fins i tot l'ós blanc, qui no hi veu una intenció reivindicativa de qui porta un llaç de color groc a la solapa?
Com sempre, un plaer llegir-te, Aleix.

Aquesta intuïció de vegades funciona. Crec que la majoria de lectors quasi sempre anem per endavant del que llegim... en aquesta ocasió l’he encertat —suposo que les circumstàncies actuals hi ha posat de la seva part—, encara que reconec, que la majoria de vegades no és així.
Bon relat, sí senyor!
—Joan—

Quina descripció d`un moment tan ben feta. M`encanta, fas que es visquin les sensacions d`aquesta mare en primera persona. Un relat molt entranyable i commovedor, m`ha agradat molt! Abraçades.

Un final inesperat, que fa mes entranyable l historia . M´agrada molt com descrius el marrec, es aixì , com es deuen sentir les mares que tenen els marits a la presó . M´ha agradat molt