El Duc- III Capítol (Integració)

VIDENT

Molt lluny d’aquella platja i en una de les cambres del Palau de l’Alhambra, el savi i vident Mudaffar surt de la seva catarsis. Ho ha vist! Dos homes, un de jove i un altre més vell fan un llarg viatge i encara que no els hi ha vist les cares sap que estan buscant una cosa anomenada Sant Grial i que, si la troben, podria trasbalsar els fonaments de les creences sobre Alà, Mahoma i donar als cristians força suficient per reconquistar aquelles terres. El pitjor de tot és que no sap el seu destí final, ha vist unes columnes i uns arcs, li sembla que són de la mesquita de Còrdova, però no ha vist suficient i podrien ser de qualsevol lloc, fins i tot de la mateixa Alhambra.
Estorat i suat surt a corre-cuita de la seva cambra d’investigació i s’acosta a les estances del Califa, demana audiència i poc desprès es troba explicant al monarca les seves visions. El Califa escolta amb molta atenció el que li diu el savi i després de meditar una bona estona li parla...
- Saps estimat amic que estem en èpoques dolentes pels fills d’Alà. Cada ciutat està en guerra amb altres i els almohades capitanejats per Abdel-Mumin ens estan conquerint. Fa poc va ser Sevilla i qui sap quan tardaran a col•locar els seus campaments als peus de l’Alhambra. Tot i així crec que el que m’has explicat, si fos veritat, donaria un tom a la nostra creença i potser ens hauríem de replantejar la nostra fe. No m’interessa donar mort a aquests enviats del rei de més enllà del Ebre, però m’interessa saber fins a on arriba aquesta aventura. Per això faré que els meus servents corrin la veu per Granada i enviaré ulls i orelles a Còrdova per treure’n l’entrellat. No et preocupis, si tot el que m’has explicat és veritat, potser serà interessant obtenir el que estan buscant aquests cristians.
- Però senyor, i si ells aconsegueixen el seu objectiu. La fe musulmana tindrà un daltabaix que ens podria dur a la nostra extinció.
- Ai! Estimat, les religions han nascut i han mort, però l’home encara sobreviu, has de tenir fe.
En Mudaffar surt de les estàncies del Califa amb el cap cot tot pensant - Si aquell Sant Grial té el poder que diuen, el poble que el posseeixi pot conquerir el món sencer -
Sense pensar-ho dos cops enfila escales avall i quan arriba a les seves estances escriu un full de pergamí i li dona al seu criat amb un curt missatge...
- Fes-ho arribar a Còrdova, que li donin al meu jove i estimat amic Ibn Rushd anomenat per molts com Averrois.
- Però a on el trobaran, replica el criat.
- Quan arribin a la ciutat que demanin per ell, tothom el coneix.
Una vegada entregada la missiva pensa que amb els seus poders visionaris anirà tenint noticies dels cristians i podrà saber a on realment es dirigeixen, encara que aquest poder no sempre li ensenya el que ell vol. I així pensant mira per la finestra de la seva cambra tot observant com el Sol il•lumina les taulades del ciutat de Granada.

INTEGRACIÓ

L’hospitalitat dels musulmans ens han fet mereixedors de notables alabances i el Duc i jo poguérem gaudir-ne ja que ens acolliren a casa del vell Almud i la seva esposa Yaiza, que estava a la vora del mar a un dia de camí de Múrcia. Gràcies a ells ens recuperàrem del cansament i del ensurt del atac del pirates. Molt li va costar al Duc no obrir la boca i dir alguna cosa, però com que no entenia el que estaven dient, a més a més de mut havia de ser sord i no és tan fàcil com sembla.
Per altre banda vaig quedar meravellat de la rapidesa en que el meu senyor havia après moviments i posicions de les oracions i les salutacions. Mentre estarem a casa del vell Almud, que tan sols van ser dos dies, vaig poder veure en alguna ocasió com al cridar-me a mi, el meu amo feia el gest de mirar cap a on venia la veu, cosa que desprès li vaig fer notar.
Què podia fer? Em va dir una mica preocupat. I com a solució d’emergència li vaig posar uns taps de cera a les orelles que li van fer perdre oïda i al menys li costaria més fer el gest de mirar cap a on venia una veu.
Al meu amo li posàrem el nom de Abulcasim Mohammed i com que li vaig dir al Almud que havia estat un formidable guerrer li va donar pel viatge un bastó que al partir-lo es convertia en una llarga espasa. I a mi, com sempre, tan sols em va donar una vella daga.
Bé, doncs desprès de acomiadar-nos dels nostres amfitrions i que, com no, ens donessin menjar i beure pel camí, ens encaminàrem cap a l’aventura de travessar una bona part dels regnes de Taifes. Si algú ens descobria o sabia de la missió que estàvem emprenent seria la nostra perdició, al menys per mi, ja que un traïdor seria decapitat al moment o potser altres coses pitjors. Pel meu senyor seria la presó de per vida o com passa sempre amb les persones importants, segurament seria bescanviat, o per or o per presoners. Però que podia fer jo, em jugava el coll, però la meva família també, i ells confiaven en mi.
Normalment encara es feien servir les antigues calçades romanes, però des de a on estàvem, quina casualitat, no n’hi havia cap que ens portés cap a Còrdova. Doncs hauríem de agafar els camins dels peregrins i allò suposava, perills i algun que altre ensurt.
Ara ens trobàvem en el dia 15 de mes de Xanual, que es correspon més o menys al Octubre cristià, i gràcies a això, encara que les nits eren fresques també ho eren els dies i no patíem tanta calor.
Poques hores desprès de començar a caminar, tinguérem sort i ens van acollir en una caravana que anava Múrcia, al menys estàvem més segurs de que no ens assaltarien els lladres de camins.