diàleg amb el poema

Que trist viure amb les parets de vidre, amb la indiferència per a tothom. I el pitjor és que aquesta tristesa augmenta. Gràcies per fer-nos reflexionar sobre la injustícia. Una forta abraçada.
Aleix

Tots necessitem un lloc on ser nosaltres, per fer el que sigui. Jo afegiria que per morir també. És clar que la mort ens pot enganxar a qualsevol lloc i més si vivim al carrer, però estaria bé esperar-la a casa, sabent que hem espremut la vida. Ha de ser molt dur no tenir un lloc per viure i morir.

Normalment no m'agrada explicar els poemes. Però en aquests m'agradaria aclarir que és dedicat a tots aquells que viuen i dormen al carrer. ( a Barcelona cada dia n'hi ha més). I si crec que si és dur morir a la intempèrie, molt dur trobo viure-hi. Volia mostrar les dificultats de fer la vida quotidiana, des de les qüestions de higiene més elementals fins a les de no "només fer l'amor", que també, sinó simplement cardar( jo he posat fullar) com a paraula vulgar expressament per remarcar això la precarietat de viure sense un sostre.
Segurament no és un poema reeixit, però crec que si es sap la intenció és comprén millor..
Ja sé que no és el lloc on contestar, però Nil, llpagés i els altres, si torneu a passar potser el poema s'entén millor. Gràcies.

Doncs a mi m'han semblat uns versets més enfocats cap a la vida que cap a la mort. L'autora reivindica un lloc per viure, i per fer més palesa aquesta demanda, fa servir la mort en el sentit que podem morir a qualsevol lloc, que la mort ens sorprendrà on vulgui, mentre que per viure calen molts més condicionaments. Enhorabona, Atlantis!

Una veritat com un temple! Per a morir, que només són uns instants, qualsevol lloc és apte ... Nogensmenys per a viure, amb l'esperança de tenir una llarga vida, cal com diu el teu poema unes condicions agradables. Tot el poema té un ritme que el fa de bon llegir, llevat el mot d'arrel castellana "follar" que trobo que el vulgaritza. No podies haver emprat expressions com ara: "fer sexe" o fer l'amor?

La Luisa raona quan es morirà i com, pensant en la infantesa.
La mort ve a soles, naturalment, això és així.
Això he pensat del poema.
Molt enginyós.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Una bona reflexió, que convida, sens dubte, a tenir aquestes paraules ben presents.

Molt encertat Atlantis.

Rosa.

Atlantis,

Tal volta hem de pensar més en viure i menys en morir. Al cap i a la fi, la mort no la decidim nosaltres; la vida, si més no parcialment, sí.

El teu poema m'ha dut a aquesta reflexió.

Gràcies!

Salutacions,

Fidel Gangonells

PD

I gràcies també per comentar els meus poemes.