Cercador
DES D’ON SÓC TOT ES DIFERENT PERÒ ES EL MATEIX
Un relat de: Atlantis- Compartir:
En Joan no hi és. No em preocupa, segurament haurà tingut una reunió i ha acabat tard. O bé s’haurà entretingut jugant amb uns amics.
Em preparo per sopar. Miro la tele. Són les deu. Si pogués trucaria per telèfon a l’escola, però a aquesta hora no hi haurà ningú. Sento els pares del David que el criden per dutxar-se, ja deu haver fet els deures i aviat se n’anirà al llit. Em començo a amoïnar.
Potser s’ha amagat per fer-me una broma.
La porta de la seva cambra està oberta i encamino sigil·losament la meva mirada per tal de sorprendre’l. El passadís està molt fosc. A la penombra se m’apareix misteriós i tètric. El cor se m’accelera i penso quina rucada. Puc veure la finestra i la persiana tancades hermèticament, però la cortina de dibuixos tremola.
Damunt la prestatgeria estan ordenats tot els seus llibres: les enciclopèdies, les novel·les, els tretze toms de poesia. Enganxats amb grapes hi ha els pòsters deels seus músics preferits a la paret de la dreta. En canvi el llit està per fer i a terra el seu os de peluix preferit.
Té l’armari obert, com sempre. Està impecable. Tot en ordre. En el primer prestatge les llaunes de melmelada i de tomàquet. En el segon, les de pinya i préssec i en l’últim el vinagre, l’oli i la sal. A l’altra part hi ha penjades curosament les seves corbates, les serps, els bolquers, el vestit de la comunió, les camises de caixmir. En el moble de les sabates aparellades les aranyes i els gripaus.
A la tornada el passadís s’ha convertit en un laberint de palmeres i reposo en el balancí de boga que hi ha davant de l’estufa. Des d’aquest lloc veig perfectament el telèfon i decideixo esperar que soni.
Decideixo fer com si no passés res. Millor com si fos normal el que està passant. Em suposo parant taula i canviant les estovalles grogues per les de flors. Posant la sopera blanca i els coberts de peix. Imagino la conversa que podrem tenir, tot parlant del programa de la tele que avui avorreix una mica. És un concurs de jocs de paraules... que comencin amb R, amb S, amb T..
L’última paraula coincideix amb el dring de les claus i el cop de porta de l’escala.
Apareix el Joan, el meu Joan, que no dona cap explicació pel seu retard. Només aixeca el cap i em mira. Em sembla que ha mogut els llavis per dir alguna cosa. Des d’aquí dalt no ho veig del tot clar. Potser m’ha enviat un petó. O bé és un tic.
De reüll miro el marc d’argent a on romanc des de fa anys. Aquí em va posar a la setmana de la meva mort. Li agraeixo que no m’hagi canviat de lloc, malgrat que està col·locat al petit menjador de la cuina, presideixo totes les seves entrades i sortides. És més puc veure tota la casa. El veig quan arriba i quan se’n va o bé m’imagino i faig històries de la seva vida i dels seus neguits.
A vegades sento els sospirs i les rialles si ve acompanyat i desapareix ràpidament a la seva cambra.
Això si, aquestes nits sempre dorm amb la porta tancada.
Comentaris
-
Gràcies[Ofensiu]brins | 14-08-2021
Molt agraïda pel teu comentari, Atlantis.
Quant a la rima, tens molta raó, jo ja m'havia adonat que hi havia alguna cosa que no m'acabava d'agradar.
brins -
m'ha sorpres[Ofensiu]Amalasunta | 12-08-2021
M'ha agradat molt el relat, m'ha sorpres perque a mesura que avançava veia com es girava la historia, la perspectiva, com començava entendre i a llegir entre linias. Fins i tot el desconcert de la narradora et fa pensar. Un relat que no et deixa indiferent. enhorabona!
Vull aprofitar per donar-te les gracies pels teus comentaris i contestart-te la pregunta que em feies en l'ultim ( no sabia com fer-ho, perque cvontestar al forum o al meu propi relat no em feia el pes). Disculpa el retard pero no he estat gaire conectada a l'estiu..
Em preguntaves per la novela de la Elisabeth Benavent.. realment no vaig posar el nom perque es una novela romantica i suposo que cadascu li dona la interpretacio que vol, potser no la veus tan transcendeltal jeej.. pero la novela en questio es una trilogia que es diu "mi eleccion" i la protagonista lluita contra els seus propis tabus d'estimar a dos nois alhora. a mi em va agradar.
Buscaré el llibre que em vas recomenar també, del Francesco Alberoni.
com sempre, encantada de llegirte
-
El Joan vé de l'altra vida? [Ofensiu]PERLA DE VELLUT | 08-08-2021 | Valoració: 10
No veies al teu Joan i estava allí. Un relat molt interessant de principi a la fi, que descriu com si ell estiguera. Seria el seu esperit? És realitat o no és realitat?
Molt ben plantejat i amb molta fantasia.
Enhorabona, Atlantis.
Bona vesprada... -
Parla un fantasma.[Ofensiu]SrGarcia | 06-08-2021
Un gran relat de fantasmes, cosa que descobreixes ja ben entrada la narració. Està molt bé la narració en primera persona.
-
Pot ser[Ofensiu]Prou bé | 06-08-2021
I estaria bé. Però també estaria bé saber que serà així, o semblant, al que proposes al teu relat...és bona la incertesa del que tenim per davant? Ens fa pensar en el no-res que la fa insuportable. Un camí per ser perdurables seria, per mi, un bon camí...un relat que emociona a l'hora que fa pensar. Una prosa rica en vocabulari i molt ben construïda. Gràcies. Amb total cordialitat
-
Punt i seguit[Ofensiu]Montseblanc | 05-08-2021
La que proposa el teu relat, és una de les moltes possibilitats que tenim per davant. Ningú ho sap i tampoc és que ningú s'hagi dedicat a estudiar-ho a fons. Les diferents religions tenen les seves propostes i després, cadascú de nosaltres, pot tenir el seu petit i íntim mon en que tot és possible, com al teu relat, en que una fotografia d'una persona que ha mort, té la seva "ànima atrapada". El que m'ha despistat ha estat que aquesta "ànima" digui que es prepara per sopar, que mira la tele (també pot posar la tele en marxa?), això ja espanta una mica. Un relat intrigant, àgil en el seu desenvolupament i que fa pensar, va més enllà del seu final escrit.
-
Fantasia o realitat...?[Ofensiu]brins | 05-08-2021 | Valoració: 10
Has escrit un relat penetrant, Atlantis, m'ha fet pensar...
Amb frases curtes i encertades, has explicat una història que ningú no pot saber si podria fer-se realitat o no, perquè ningú no sap què trobarà després de la mort, què sentirà, què podrà veure ... però el que sí que és segur és que si això que tu expliques fos cert, seria un gran consol per a les persones que hem perdut un ser estimat.
Quantes vegades he desitjat que el meu home pogués encara veure'm, escoltar-me... Quantes vegades he plorat perquè això ho creia impossible!
Una abraçada molt afectuosa, Atlantis,
brins
l´Autor
163 Relats
1397 Comentaris
101965 Lectures
Valoració de l'autor: 9.92
