De La Poble de Segur a Lleida (anar i tornar).

D’ençà de l’accident no havien tornat a agafar mai cap cotxe. Primer, perquè ell així ho va disposar; després, amb el temps, per convicció. Avi i néta eren uns acèrrims defensors del transport públic. Ella amb vint-i-quatre anys, gaudia d’un gran reconeixement com activista dins dels moviments ecologistes. Ell no havia superat mai aquell fatal esdeveniment.

Amb seixanta-tres anys i vidu des de feia cinc, va haver de fer-se càrrec de la seva néta de quatre. Feia un parell d’anys que ja no treballava. Després de la fallida de la Coop. Ind. Pirenaica el 1993, complementava la misèrrima pensió assessorant d’estranquis als empresaris de la zona.

Cada cap de setmana agafaven el tren i baixaven fins a Lleida. Sempre va tenir cura perquè ella pogués gaudir del que oferia una ciutat més gran. La nena passava el trajecte, embadalida, guaitant com el paisatge lliscava per l’altre costat de la finestra. Als primers reis, ell li va regalar un tren elèctric que de seguida es convertí en la joguina preferida d’ella.

Quan ella va anar a estudiar a Barcelona, es van acabar els trajectes en tren dels caps de setmana. Però, afició compartida, els dos es van embrancar en anar construint a les golfes una gran maqueta que emulava l’itinerari real fet tantes vegades. Amb minuciosa paciència, cada cop que ella pujava a veure’l, anaven reproduint l’orografia del terreny, ajudats d’un mapa topogràfic en relleu.

Demà ella en faria vint-i-cinc i ell estava atrafegat enllestint l’últim tram de vies. Seria el seu regal d’aniversari.

Amb les espelmes bufades i el cava brindat, a ell tan sols li va caldre un lleu moviment de cap, perquè ella sortís esperitada escala amunt.

El cor dels dos bategava amb força quan ella va acabar d’enganxar la locomotora a la resta del comboi. L’avi acaronava amb els dits el comandament. A una mirada d’ella, el va prémer amb suavitat i el tren es va posar en marxa lentament. Per fi, altre cop, tornaven a compartir aquell que sempre seria el seu viatge.