Enguè

Plop! —està bo el mal parit, quin collons de vici, però si no l’escupo no hi ha manera d’arrencar el plor— enguè, enguè, ENGUÈ, GÜEEEEE —aquesta cangur, sempre escoltant música a tot drap amb els auriculars posats, aconseguirà que un dia m’esgargamelli— enguè, ENGUÈ, GÜE, ENGUÈÈÈÈ.
Em sembla què... abaixaré una mica el volum... sí, veus, casum dena, ja torna a plorar el “reiet de la casona”. Més val que pugi a veure que carai li passa ara. El d’ahir a la nit va dormir tota l’estona com un soc, però aquest no para. Ja veig que avui no podré repapar-me al sofà. Estic farta d’aquesta feina. La mamà ja m’ho deia —tu cuidar nens?
GÜEEEEE, GÜEEEEE, GÜEEEEE —per fi, ja puja. Déu n’hi do com repiquen els talons de quinze centímetres. Ara, córrer, el què és diu córrer, no corre, no— ENGUÈÈÈÈÈ.
Vejam, què li passa al “reiet de la casona”? —que els seus pares insisteixin a dir-li així em sembla una bajanada d’allò més carrinclona. Així deu estar de consentit— El “reiet de la casona” ha fet caquetes? A veure... —déu meu, i tantes caquetes, amb aquesta flaire no cal posar-hi el dit, no— Vinga, que anem a canviar.
Ei! Noia, amb una mica més de cura, que no sóc de goma. Poques criatures deu haver remenat aquesta. Això sí, és guapa, sembla un àngel amb aquests cabells rossos. Res a veure amb l’anterior, d’espès bigoti i molsudes celles.
Bolquers fora —buf! Aquestes “papilles” de pot quan surten són pitjor que quan entren— Va, ara netejarem ben net aquest culeeeet. Cametes amunt... Ui! Qualsevol diria que m’estàs apuntant. Però què fas? Ara no! Para, para! —menys mal que m’he apartat a temps.
Em sap greu, però ve quan ve i a la meva tendra edat, encara no estic preparat per dominar l’art de la continència. Serà millor que li dediqui el meu millor somriure.
Sí, riu ara, riu. Vinga, a veure si acabem d’una vegada —trobo que aquestes esponges naturals realment van força bé, molt millor que les altres.
Que suau. Ha, ha, em fas pessigolles amb els cabells. Definitivament, m’he enamorat.