El telèfon i jo (Concurs ARC a la ràdio - Comuniquem-nos)

Un relat de: Ferran Planell
Des que tinc ús de raó, sempre, que recordi, m'ha acompanyat el telèfon. De petit, al passadís, penjat a la paret, hi sobresortia un aparell d'aquells verticals de baquelita negra, on en la seva part superior, a tall de barret, hi descansava un auricular, que per despenjar-lo requeria haver menjat. Al bell mig, un dial blanc es prenia el seu temps en retornar a l'origen cada cop que, a la fi de marcar un número concret, era prèviament giravoltat posant el dit en el corresponent forat. Des d'aquell aparell, la meva mare mantenia converses llarguíssimes amb una cunyada, tieta meva —tot s'ha de dir—, que regentava una bacallaneria i que per més bacallà que vengués, no callava mai. No exagero. Fixeu-vos com eren de llargues les converses, que mon pare, més conscient potser de com es traduiria l'efecte temps en la factura, es passava el dia cridant — Foc, foc... — a fi que pengessin.

Al poble, estiuejant, em passava el dia embadalit guaitant com l'estanquera canviava de forat aquelles clavilles que penjaven d'uns llargs cables, i així donava línia als qui feien cua per establir una conferència.

De més gran, quan ja inserit en el món laboral vaig fer el salt del magatzem a l'oficina, i de ben segur com a resultat d'aquelles vivències infantils, vaig quedar literalment enganxat als telèfons. Sí, en plural, ja heu llegit bé. Fins a tres aparells —d'aquells ja més lleugers de pes i de colors més variats— envaïen una part important de la meva taula. Per sort l'empresa era petita i no es podia permetre una centraleta. Cada cop que agafava un dels telèfons, fos per trucar o per respondre, encenia una cigarreta —llavors es podia fumar a la feina—. El clímax arribava en tenir els tres auriculars despenjats a l'hora i un cendrer amb més d'una cigarreta consumint-se inútilment.

Ara res és igual. Per més que gairebé tothom porti un mòbil al damunt, és un aparell pensat per a fer un fotimer de coses més, que no pas parlar per telèfon.

M'envaeix la nostàlgia.

Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 01-11-2016 | Valoració: 10

    acabo de llegir el teu relat i xapo , es precios, escrius molt bé. Felicitats

  • Telèfons immòbils[Ofensiu]
    nadàlia | 29-09-2016

    He trobat el teu relat molt interessant i realista. Avui en dia el què expliques, almenys en els paÍsos que disposen de les darreres tecnologies, el que narres, una cosa de fa quatre dies, sí, en el fons fa molt poc pel que és la història personal de la nostra generació, sembla que parlis d'una altra època, de segles enllà. Sento també nostàlgia i alhora ràbia perquè, per exemple, els telèfons actuals, han fet perdre la capacitat de la comunicació i ara es tracta només de xerrar per xerrar, a qualsevol hora i a qualsevol indret i no només perdem intimitat, que és molt important, sinó també tranquil.litat i informació sense palla, concreta i al gra.

  • Interessant relat.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 08-08-2016 | Valoració: 9

    Sí, la telefonia, des dels seus principis, ha sabut entendre a la gent. Abans era una mica més complicat marcar un número, ara qualsevol ho fa.

    I les dones sobretot els agrada aquest aparell, al que hi passen molta estona parlant amb amigues i amics.

    El teu relat està bastant bé i és fàcil d'entendre. Felicitats. A reveure.

  • Evolució[Ofensiu]

    Ens planteges l'evolució que ha fet la telefonia des de quasi els seus inicis fins al món actual on, com bé dius, parlar per telèfon és el de menys. Crec que busques un missatge semblant al meu relat. Felicitats i bona sort en aquesta nova edició :)
    Edgar

  • ... ens comuniquem[Ofensiu]
    Gemma Matas | 11-11-2015


    Acabo de llegir el teu relat i m'ha agradat molt.

    A mi també m'envaeix la nostàlgia quan recordo aquells anys d'infantesa i adolescència i quan ja de més gran, el temps que vaig treballar en una empresa de Barcelona, quan ens hi vam traslladar a viure.

    Era secretària, i disposava "de dos telèfons sobre la taula", ui, això era molt, el telèfon interior i l'exterior i per descomptat quan arribava a casa també hi tenia el telèfon particular!

    No vull ser carrinclona ni m'hi considero però reconec que l'estrès que vivim tots plegats avui en dia és bestial. Per molt que ho veiem, tots portem el mòbil a la butxaca o a munt i avall quan som a casa, tenim el món a la nostra disposició, portem l'ordinador en miniatura a tot arreu... ara, això si, tenim intimitat???

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: