Existència

Sento ja la remor de l'aigua. Portem un parell de dies amb avisos i molt em sembla que ja estem gairebé a punt.

L'última contracció li ha fet mal de debò i això vol dir que a partir d'ara anirà per feina. Potser en tindrem per un parell d'horetes, tres a molt estirar —diria jo.

O sigui, que d'aquí a no res, tornarem a començar. Aquest cop estic disposat a aconseguir-ho. És una llàstima que tan sols prenguem consciència de qui realment som, durant els curts terminis de cada embaràs. Després se'ns esborra la consciència fins el moment aquell en que la mort ens la retorna, tot anunciant-nos que novament serem concebuts.

Ja sé que diuen que d'altra manera la vida es pot tornar insuportable, però també sé del cert que no sempre és així. Tinc ben gravades a la memòria les experiències que m'han arribat a explicar alguns dels que sí ho han aconseguit i no totes són pas dolentes.

Sense anar més lluny, l'últim cop que vaig compartir úter, la meva companya de viatge em va convèncer que aconseguir, com ella havia aconseguit, mantenir el coneixement del propi “jo” vida rere vida, era realment quelcom excels.

Fent després de germans, que és el que toca en aquests casos, ella es va entestar durant anys a explicar-me la veritat de la reencarnació, però a mi, en aquella, em va agafar la dèria de Déu Nostre Senyor i la Verge María i vam acabar barallats i mal avinguts.

Aquell embaràs va ser força còmode. Sent solament dos, hom acostuma a estar convenientment ample. No és pas el mateix que aquells altres cops en que som quatre o cinc, allà, tots amuntegats; perquè l'espai és el que és i no n'hi ha més. I ja no parlem de les cues i els embussos a l'hora de sortir. No m'estranya que en vida, a més d'un li agafin aquelles animadversions als llocs públics.

Ara sí, ara ja sí. Les contraccions fa estona que venen cada dos minuts. És el moment de l'últim esforç.

Ja sóc aquí, i aquest cop sé qui sóc.



Relat participant a Concurs ARC de Microrelats ARC A LA RÀDIO 2014-2015 "EL CICLE DE LA VIDA"