Confessions fortuïtes

Un relat de: Maria Sanz Llaudet

Feia anys que el Manel i la Laura havien deixat de ser amants per convertir-se en grans amics, en confidents. La seva era una d'aquelles relacions que sabien perduraria en el temps perquè d'aquella amalgama de sentiments havia emergit finalment un amor ferm, incombustible i valent davant les adversitats. En el transcórrer dels dies, havien aconseguit que la confiança i el respecte, lliures de gelosies i misèries, els situés en un viarany del camí que els permetés sentir-se còmodes.

L'any passat, el Manel va iniciar una relació amorosa i la Laura, un cop superat el desconcert inicial, va voler compartir amb ell aquella il·lusió que tot just començava. Es podria dir que fins i tot el va envejar, tot i que en el més absolut dels secrets. En cap moment va permetre que els records d'un passat que sempre enyoraria malmetessin aquell present en el que ell, amb la més absoluta naturalitat, li feia confidències d'un amor que ja no era per ella. Si la Laura hagués volgut sincerar-se amb ella mateixa, hauria hagut d'admetre que en algun moment hi va haver alguna fiblada estranya que va ser a prop d'acostar-se-li a l`ànima, però sempre va impedir que l'arribés a ferir. Entenia que quan voluntàriament s'assassina el desig, se l'ha d'acompanyar amb renúncies que no li permetin una resurrecció inesperada.

Avui, el Manel i la Laura han quedat per dinar. Ell li anunciarà el desenllaç poc afortunat d'una relació amorosa que, com la seva, ha arribat al final. Contràriament però, sembla que en aquest cas l'amor propi i l'orgull han aconseguit trepitjar els sentiments i, malauradament, no ha quedat rés que els uneixi.

Quan prenien el cafè...

- Saps què penso a vegades? -ha dit ell, de sobte-
- Digues.
- Que nosaltres teníem tan que no ho varem saber valorar. Ens va venir gran -ha afegit aquesta última frase fent una pausa amb l'anterior-
- Vols saber una cosa que sempre enyoraré d'aquell temps? -ha dit la Laura, deixant-se anar per un moment-
- Digues-m'ho, va -l'ha encoratjat ell, somrient-
- Quan sabia que erets a una reunió i em trucaves per dir-me fluixet, a cau d'orella: "t'estimo", i després penjaves, sense esperar resposta. Sé que és una tonteria... -ha afegit tot seguit-
- Saps què enyoro jo? -ha preguntat el Manel, en to absolutament seriós-
- Què?
- Tot el que em donaves. Em feies sentir tan especial!

El creuament de mirades ha estat sincer, net, sense embuts ni intencions de cap mena. I el cambrer, sol·lícit, ha presentat la nota sense més dilació, interrompin forçosament confessions que fins aleshores havien restat soterrades a l'interior de cadascú. Han estat uns instants tendres, bells i probablement inevitables, però quan l'encanteri s'ha dissol, el pensament de tots dos ha estat comú: "la nostàlgia pertany al passat i és allà on ha de quedar-se" I no els hi ha calgut dir-s'ho per saber que mai no tornaran a parlar-ne.


Comentaris

  • Les coses que voldríem dir[Ofensiu]
    Frèdia | 18-04-2011

    Aquest és un dels molts relats teus que recordo i resulta que no l'havia comentat. Quan el vaig llegir per primer cop, aquestes confidències tan senzilles però tan versemblants em van arribar endins. Hi ha tantes coses que voldríem dir i que no diem mai. Aquests són sempre els instants que perduren a la memòria de manera positiva. No cal instal•lar-se en una nostàlgia permanent, però és bo saber assaborir els bons moments viscuts. És bo saber que desem sentiments dins del cor, que no som indiferents.
    Potser ja és hora que tornis a regalar-nos un relat nou, ni que sigui per a no afavorir la nostàlgia dels teus lectors. Una abraçada, admirada Maria.

  • L'he rellegit[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 17-12-2008 | Valoració: 10

    L'he rellegit i, salvant les distàncies -no dic a favor de qui-, m'ha recordat una sarsuela: Adiós a la bohemia, lletra de Pío Baroja i música de Pablo Sorozábal, estrenada l'any 1933, en la que, més o menys, un pintor mig fracassat i una senyora de la vida [sempre m'ha sorprès aquesta expressió, com si les altres no ho fossin, de la vida] es retroben i tenen una conversa trista, nostàlgica…
    És bonic evocar èpoques passades. És molt trist no poder fer marxa enrere. És desesperant saber que no s'han fet bé les coses… i, no poder o no saber-les arranjar.
    Perdona la pallissa, m'ha sortit així!
    - Joan -

    PS-Normalment, quant faig comentaris, els faig amb el word i utilitzo el "copiar" i "enganxar"... i, ara em donio compte que el comentari anterior és d'algú molt vinculat a mi. Què hi farem!

  • UN ENCANTERI DISSOLT...[Ofensiu]
    nuriagau | 17-11-2008 | Valoració: 10

    ... és el que has sabut plasmar en aquest text narratiu amb un diàleg entranyable.

    Després de llegir els comentaris que han fet a aquest relat, comentaris que et van destacant el que suggereix el relat i els seus matisos, queden poques coses a dir.

    Una de les frases que m'ha semblant més colpidora ha estat:
    "Entenia que quan voluntàriament s'assassina el desig, se l'ha d'acompanyar amb renúncies que no li permetin una resurrecció inesperada."

    Núria Gausachs i Cucala

    PS: El comentari-anècdota de Pell de lluna m'ha semblat molt simpàtic.

  • Nonna_Carme | 03-07-2008 | Valoració: 10

    Antonio Gala que l'amor és una amistat amb moments eròtics. En el teu relat, aquests moments, s'han acabat, però queda l'amistat.
    Si la finor i la delicadesa tinguessin aparença humana, ho signarien tot Gessamí blau.
    Un petó.
    Nonna_Carme.

  • gypsy | 04-01-2008 | Valoració: 10

    Una història d'amor en majúscules.
    L'amor ha de ser quelcom semblant al que tu has escrit, sense egoismes traumàtics sense possessions insòlites i amb un quedar-se amb el positiu de la relació, tant si s'ha acabat bé com si no.
    Els teus personatges traspuen una sinceritat íntima, agafada a contracor, com quan s'atrapa la bellesa amb els mots, com has fet tu.

    Una abraçada!, gràcies per regalar-nos bocins de tendresa i de humanitat.

    gyps

  • Confessions inesperades[Ofensiu]
    Naiade | 30-12-2007 | Valoració: 10

    Descrius una relació admirable entre dues persones que a pesar de no haver quallat la seva relació, puguin ser amics i confidents, cosa molt difícil, ja que hi ha d'haver una maduresa molt gran per les dues parts, cosa que rarament es dona.
    De totes maneres m'ha agradat, i m'ha fet pensar. Mai s'oblida del tot el que has sentit,
    I comprenc aquest instants on una fiblada se't clava fons, sense voler demostrar a l'altre aquest sentiment encara que llunya, present. Sobretot aquesta frase:
    " Entenia que quan voluntàriament s'assassina el desig, se l'ha d'acompanyar amb renúncies que no li permetin una resurrecció inesperada" és genial i ben real.
    Al final jo creia que el creuament de mirades portaria a algun lloc, però quan és trenca l'encanteri, ja no hi ha res a fer. Sempre els quedarà però l'estimació que es tenen

    Et felicito per aquesta facilitat tan gran que tens de transmetre sentiments.

    Una forta abraçada i que passis unes bones festes encetant un 2008 ple de felicitat

  • Mai no tornaran a parlar-ne...[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 27-12-2007 | Valoració: 10

    Quin enigma!!! Què significa, que mai no tornaran a parlar-ne? Que oblidaran? Que recomençaran una etapa de la relació que anirà, de nou, més enllà de l'amistat? Amb l'encreuament de mirades de l'últim paràgraf, sembla que hi ha quelcom que torna a avivar la passió. Llavors diuen que no, que tot queda en la nostàlgia... però penso que dónes un altre gir final, insospitat i enigmàtic (perquè no es pot precisar amb nitidesa), amb aquesta frase final:

    "Han estat uns instants tendres, bells i probablement inevitables, però quan l'encanteri s'ha dissol, el pensament de tots dos ha estat comú: "la nostàlgia pertany al passat i és allà on ha de quedar-se" I no els hi ha calgut dir-s'ho per saber que mai no tornaran a parlar-ne".

    Però deixem de banda aquest comentari sobre una impressió concreta, la d'aquesta última expressió, que m'ha atret moltíssim, per comentar el relat en conjunt. Està ben construït i ben redactat. Què més dir-te, si ja t'ho he comentat un munt de vegades? M'agrada com redactes, amb frescor i doçor a la vegada (i ho recalco perquè sovint la dolçor va lligada al barroquisme, força distant de la frescor). Només, això sí, i com a única observació, aniria bé polir una mica el text. És a dir: vigilar, per exemple, amb els pronoms febles. Jo no sóc un cas tan exagerat com el del senyor Montilla (almenys el de Polònia), però també em dóna molts problemes, aquest aspecte. Per exemple: en lloc de " no els hi ha calgut dir-s'ho", hauria de ser " no els hi ha calgut dir-s'ho". És a dir, no cal el pronom "hi", perquè el pronom en aquest cas és "els".

    Però això ja és per filar prim! Res, que m'ha agradat el relat i bé que mereix un 10 de part meva!

    Moltes moltíssimes gràcies pel comentari! Aquests dies publico poc, ho sé, però vaig una mica atabalat amb projectes que no acaben de prendre forma. Penjo poc, a RC, però crec que sobreviuré ;-)

    En qualsevol cas, agafo el teu correu perquè últimament em comunico molt a través del correu i entro poc a RC. Per això no vas rebre la felicitació de nadal, però bé, en qualsevol cas, ara i des d'aquesta plataforma et desitjo una meravellosa entrada al 2008 i que vingui ben carregada de salut, èxits professionals, personals i literaris, amor, somriues i bon humor!!!

    I que els reis no passin de llarg, és clar!!

    Salut i lletres,

    V.

  • Hola Gessamí![Ofensiu]
    Carles Malet | 23-12-2007

    El que m'ha agradat més del teu relat és el missatge de temporalitat i oportunitat: l'enamorament dels personatges que ha madurat en amistat, en un procés que no es pot desfer. El pessigolleix d'un primer "t'estimo" o d'un petó furtiu d'amant són, malhauradament, irrepetibles.

    Mercès pel teu comentari al meu primer intent de poema. Com tu, jo també fa poc que escric a RC.

    Per cert, el teu relat m'ha recordat molt remotament una història curta que vaig escriure fa un temps i que pots trobar també a RC: "Sopar de promoció". Et convido a llegir-la, si no et fa res.

    Una abraçada,

    Carles

  • Això ha de ser molt difícil...[Ofensiu]
    Thyst | 19-12-2007 | Valoració: 10

    M'agradat molt el final!
    me'ls he pogut imaginar parlant-n'he asseguts un devant de l'altre, la interrupció del cambrer... fantástic!

    moltes gràcies pel teu comentari! ;)
    un petó

    passaré sempre que pugui!

  • Amor?[Ofensiu]
    Anagnost | 15-12-2007 | Valoració: 10

    M'ha agradat el relat, perquè aconsegueixes fer-nos-el creure, i això és l'important. Ara, també he d'afegir que, pel que a mi fa, no sé si sabria adoptar mai un posat tant civilitzat, tan "modern". Amor? Hi havia amor, certament, entre aquests dos éssers? Bé, segurament les coses, avui, van així. Afortunadament, potser.

  • T'han plagiat...[Ofensiu]
    Pell de lluna | 13-12-2007 | Valoració: 8

    Felicitats Gessamí_blau. M'ha semblat un bon relat. He decidit comentar-te perquè curiosament no he conegut el teu relat llegint-lo al web... sinó perquè me l'ha entregat una alumna. Sí! t'han plagiat! Els vaig demanar un conte i...
    Mira el costat positiu, li vas agradar ;-) i a mi també. De fet l'he descobert perquè em semblava massa bo per al seu nivell...

  • cal acceptar un nou nivell d'amistat[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 12-12-2007 | Valoració: 9

    Aquest bell text ple de tendresa invita a cercar i difondre un nou nivell d'amistat entre un home i una dona.
    Jo hi crec. Assaborir aquesta complementarietat respectant identitat i sentiments. Complementarietat no per mancança sinó com element humà que suma.
    Joan González

  • Sembla nostàlgia pero potser es l' amor,[Ofensiu]
    Avet_blau | 12-12-2007 | Valoració: 10

    Dues persones que es coneixen massa be per enganyar-se.
    i que han superat l'estadi de descobrir l'altre, i de recerca, i ara parlen amb sinceritat , sense lligams ni hipocresia, es el present, sembla nostàlgia però potser es l' amor, que sovint es disfressa.

    Han passat el temps de les passions, pasatgeres i al final resten els sentiments,
    que mes suaus però mes profunds, sobreviuran.
    Avet

  • Quan es parla de sentiments[Ofensiu]
    Marta | 11-12-2007 | Valoració: 10

    I quan l'amor és profund i sincer?
    A vegades desprès del temps repara's en sentiments, en moments guardats en alguna part de la historia que abans ni tants sols tenies en compte, però per que?, per enyorança? per soledat, per que?
    Jo desprès del temps he arribat a la conclusió que mai es pols el que s' estima, es cert però a vegades amb els sentiments no es suficient.
    Una entrada preciosa plena de sentiments retrobats.

  • Guerres, batalles, ferides i cicatrius.[Ofensiu]
    Unaquimera | 10-12-2007 | Valoració: 10

    Tens raó: quan l'amor és profund i sincer, hauria de poder sortejar els obstacles i guanyar les batalles... encara que els enfrontaments deixin senyals en el cos i en el cor.
    Crec, per cert, que el teu relat exemplifica un cas d'aquests: l'amor que existeix entre els dos personatges protagonistes ha vençut una guerra llarga i difícil: ha superat obstacles i ha esquivat trampes, ha cicatritzat ferides i ha permès construir una relació diferent... però l'estima envers l'altre hi és!

    M'ha alegrat molt trobar aquest nou relat teu.
    El contingut, com altres vegades, té amb aquell punt de nostàlgia que sovint caracteritza els teus escrits i un transcórrer elegant, pausat, que assossega a la lectora...

    T'envio des d'aquí una abraçada forta, mooolt forta, que avui el vent bufa de valent,
    Unaquimera

Valoració mitja: 9.8

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

906 Comentaris

105891 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.