“Com llàgrimes en la pluja”

Quan som joves, en general, no ens adonem que el riu ens porta, no veiem que les passes s'esborren a la sorra. Quan tenim tota la vida per davant, ni tan sols en som conscients, bevem el temps a glopades golafres. Però els anys van fent sediment i van obrint la consciència, per desgràcia. I quan ja ho veus clar no hi ha marxa enrere, no hi ha aturador ni manera de tornar a viure com abans. És l'ara i la consciència de que cada vegada hi ha menys temps i només podem anar a pitjor. No som res.
(Enhorabona per les més de 100.000 lectures!)

Una vegada vaig llegir que no hi havia cap pel·lícula que portés la paraula "riu" al títol i no fos bona.
El riu és una poderosa i ancestral imatge de la vida; per alguns encara és més, una cosa que només els poetes sabeu explicar.
Molt bo el contingut; molt bo el ritme dels versos, d'una musicalitat solemne.

Un preciós poema ple de sensibilitat, on el riu és el protagonista i és el que porta la vida de quasevol.
Molt ben trenat i molt original.
M'ha agradat molt llegir-te aquest relat. Té molts sentiments.
Saluts.
Quan tingues temps, ja en tinc un altre relat editat. Gràcies, amic.

El poema fa retrets al riu perquè no s'està quiet, però el riu és símbol de la vida, que mai és igual perquè sempre es mou.

Tu retreus al riu, amb preguntes retòriques les passes que esborren tot el viscut. És una pregunta de on anem? Quina finalitat té caminar? No deixem petjades?

Molt bonic i amb molta cadència.

A vegades hi ha una balma on reposar...i un gorg on gaudir del paisatge, malgrat no sapiguem a on anem i el perquè.

Si ets el que penses
i penses malament
viure és suplici

Aniria bé trobar un bon anclatge per, estant quiets, veure córrer l'aigua. D'altra banda, seguir el curs del riu mentre intentes nedar i mantenir el cap fora de l'aigua té el seu punt ;) una abraçada

Molt bonic! Amb total cordialitat