Col·lecció

Tres anys després de morir els seu marit ho va reconèixer: els homes existien i li agradaven. Per això va començar a fer fotografies dels homes que trobava. Les té guardades dins d’una capsa de llauna de caramels de cafè en llet que el seu pare duia quan viatjava a Logronyo. Cap de les fotos que hi té guardades s’assemblen a ell, malgrat que
tenen un no sé què que li recorden.

A la primera hi ha un home d’uns quaranta anys, alt i prim, amb un bigoti llarg i corbat que li tapa mig llavi. Va vestit amb texans i una samarreta també negra sense mànigues. Els ulls els té petits . No sap de quin color són perquè la foto és en blanc i negre, però del que sí està convençuda és de què la seva llarga cabellera és rossa. El va veure tocant el clarinet a una cantonada del barri gòtic, i va ser el primer. El primer que va començar a mirar després de molt temps.
La segona fotografia és d’un escalador. La va treure d’un suplement d’un diari del diumenge. Està en tensió, pujant una roca. Les cames, una davant de l’altra, s’arrapen a terra i les seves mans aguanten aferrissadament la corda que l’uneix a la resta del grup. No se li veu la cara, però sí les venes dels seus braços i el seu cos arquejat del qual es desprèn molta força.
Encara recorda la sorpresa d’aquell taxista, quan li va demanar que li deixés fer un retrat. Es va inventar una excusa prou versemblant, sobre l’estudi del comportament dels treballadors dels serveis públics, que el va omplir d’orgull, i va accedir-hi. Més aviat baix i grassonet. Una mica calb, morè. Un somriure franc i una mirada profunda.

De l’otorrino no en té cap foto, només una recepta d’unes gotes per a l’oïda, darrere de la qual hi ha escrit: m’agrada la seva manera de parlar.

El dependent de la tenda de queviures deu tenir la mateixa edat que ella. Sempre li diu "reina" i li gasta bromes. Té el cabell totalment blanc, els ulls afinats. És enjogassat i tendre.

El seu profe de ioga té una veu fonda i vibrant. Han creat un corrent de simpatia, però ella no s’assabenta gaire de què explica. En una foto de grup li ha rodejat la cara amb un retolador vermell.

En Joan és gai. Té uns ulls blaus i és molt dolç. De la classe de dolçor que li agradaria poder tastar alguna vegada. El va conèixer en una festa d’aniversari de la seva germana.

L’Enric és fort i una mica matusser. Mesura metro noranta i li agrada jugar a futbol. També li agrada molt el cinema. Tota mena de films: de terror, d’acció d’intriga, intimistes, d’amor i d’aquelles que no s’entenen. Li interessa els moviments nacionalistes d’arreu del món, la caça, la psicologia quotidiana, fer reixes i objectes de ferro, que no l’estafi hisenda, riure i parlar quan està en grup.

...
Tanca la capsa. Per avui ja en té prou.
Altres nits hi juga una mica. Fa combinacions amb els ulls del Carles , el cos de l’escalador i les converses de l’intel·lectual. O bé es troba ballant una dansa africana de moviments sensuals, escoltant al mateix temps una veu que li xiuxiueja a cau d’orella que és bonica. Alguna vegada ha escoltat un poema de Baudelaire a sobre d’una moto o ha fet meditació transcendental a la consulta d’un metge. Hi ha milers de combinacions possibles i encara no les ha fet totes.
A vegades es consola, mirant les anotacions escrites darrere de cada una de les fotos. Al músic de carrer li fan pudor els peus, l’escalador no sap parlar de res, al taxista li agraden els concursos de la tele on surten dones exuberants. L’otorrino ronca. El dependent és homosexual. En Joan és molt apàtic. El que sembla sensual té moltes amants insatisfetes, el místic no es vol comprometre, l’intel·lectual és un cínic, el que recita poemes busca una dona que li faci les feines de casa, el veí que es troba cada dia i la saluda no val res al llit… S’enriola ella sola aterrant dels núvols i fent també múltiples combinacions que la fan adormir agraïda de la sort que té de no haver de compartir la vida amb cap home.
Practica una mena d’onanisme mental que li dona plaure, i la deixa, igual que l’altra, una mica més decebuda i sola.
Sap que els podria estimar a tots, si més no, podria estimar alguna cosa de cada un d’ells. Però s’avergonyeix del seu secret. Per això té la capsa guardada ben amagada a dins de l’escriptori, recoberta de revistes de disseny i de projectes que ha d’acabar.

I de dia mostra la fermesa del seu rostre i s’identifica amb l’aspecte de dona dura, independent i asexuada, que els altres volen veure en ella.